L'integrisme d'El País

Una de les meves obsessions, com ja sabeu, es diari El País. Teoricament es tracta d’un diari progressista. Però en la realitat el seu anticlericalisme dels anys 30 posa en dubte aquesta teoría.

La darrera mostra és l’article sobre l’actual Papa, El integrismo de Benedicto XVI, de Juan José Tamayo. El títol ja és prou indicatiu sobre el contingut de l’article però el subtítol resumeix bastant les idees del mateix: Latinoarmericanos, judíos, musulmanes, africanos, protestantes y católicos seguidores del concilio Vaticano II se han sentido ofendidos por actitudes y declaraciones de Ratzinger. L’ús de la paraula ofendidos ja indica com serà la resta de l’article.

L’article exposa les que considera linees Mestres del pontificat de Ratzinger: a) muchos cristianos se han dejado llevar por los vientos cambiantes de las corrientes ideológicas de un extremo al otro: del marxismo al liberalismo hasta el libertinaje, del colectivismo al individualismo, del ateísmo a un vago misticismo; b) se está imponiendo en el mundo la “dictadura del relativismo que no reconoce nada que sea definitivo y que deja como última medida solo el propio yo y a sus deseos”; c) lo único que permanece en la eternidad es el alma humana, cuyo fruto es lo sembrado en ella. Es pot discutir si totes aquestes consideracions són positives o negatives, i què s’ha de fer per solucionar-ho o per potenciar-ho (segons es consideri positiu o no); però en la meva opinió no es pot discutir que tots els simptomes descrits són acurats als 100%.

L’article segueix amb l’afirmació que resumeix l’objecte de l’article, que Ratzinger ha mantenido posturas claramente ofensivas para numerosos e importantes colectivos sociales, religiosos y étnicos. Pèro anem a analitzar com es justifica aquesta afirmació.

Abans que res, aclarir que no hi ha cap cometes en tot l’article, el que fa que no sabem quines són les paraules de Benedicte XVI i quines són interpretacions que l’autor de l’article fa de les mateixes

En primer lloc parla de les afirmacions de Benedicte XVI a Brasil al 2007, on segons l’autor de l’article, el Papa afirmó que la vuelta a las religiones precolombinas no era un progreso, sino un retroceso y una involución hacia el pasado. És cert que la política de l’esglèsia era darrerament la de respecte amb la resta de creences. Però es tractava d’un respecte mal entès, que consistía bàsicament en l’acceptació de la resta de religions sense possibilitat de crítica. Per damunt d’això qualsevol religió (o parlant correctament, els seus liders) han de poder opinar sobre la resta de creences, amb respecte sempre, però en consonància amb les seves idees. I respecte a les religions precolombines, és innegable que la majoria (desconec si la totalitat) d’elles incloien els sacrificis humans com a part fonamental de les seves cerimonies. Tot i que aquestes pràctiques estiguin desterrades dels rites dels nous fidels d’aquestes religions, en el passat això en formava part esèncial i, per tant, es pot afirmar, com ho fa el Papa, que representen una involució al passat. En el mismo viaje acusó veladamente a los nuevos líderes políticos latinoamericanos de autoritarios, de estar sometidos a ideologías superadas y de no actuar en concordancia con la visión cristiana del ser humano y de la sociedad. Personalment em sembla evident que està parlant d’Hugo Chavez. Que Hugo Chavez és un dictador amb idees que barregen en igual proporció el marxisme i el populisme berlusconià, és dificilment discutible.

Los musulmanes -1300 millones- se sintieron profunda y gravemente ofendidos en el discurso de Ratisbona, en el que afirmó que Mahoma no trajo más que males al mundo, ya que impuso la fe con la espada y proclamó la guerra santa, al tiempo que vinculó al Dios del Islam con la violencia y la irracionalidad. Anem per parts; en primer lloc, ara mateix no recordó les paraules exactes de Benedicte XVI, però pel que recordo, em sembla que l’autor de l’article està posant bastant de la seva part en aquesta afirmació. En segon lloc, que Mahoma va utilizar la guerra per expandir l’Islam és part de la historia, part de la historia que certs sectors progressistes no poden o volen recordar mai (especialment quan comparen Jesucrist amb Mahoma), però perfectament comprovada (a l’igual que la boda de Mahoma amb una nena de 14 anys, fet que tambè resulta difícil de recordar per certs progressistes). Sobre la guerra santa (realitat o mite?) ja vaig escriure una entrada al respecte (Yihad, un problema d’interpretació?), amb les referències que a l’Alcorà (Corán) es fa a la mateixa, i resulta bastant evident que era un concepte, per dir-ho eufemísticament, recurrent en la ideologia de Mahoma. En resum, les afirmacions que va fer el Papa sobre l’Islam són perfectament raonables (per no dir directament certes) des d’un punt de vista històric. Com a reflexió, és ben curios que a El Pais preocupi tant lo profunda y gravemente ofendidos que es van sentir els 1300 millons de musulmans, i tant poc les continues ofenses que pateixen els cristians per part dels liders musulmans.

Con esas afirmaciones Benedicto XVI se distanciaba de la iniciativa pacífica de la Alianza de Civilizaciones, asumida por la ONU y por más de cien países, y se alineaba con la estrategia belicista, del Choque de Civilizaciones de Bush. He d’admetre que aquest és el meu tros preferit de l’article: tendencios, demagog, falaç, tots els defectes que pot tenir un article d’opinió en una sola frase.

Per començar, que el Papa opini sobre l’Islam no implica que s’apropi o distancii de ningú, ni que estigui a favor o en contra de la guerra. Afirmar que el projecte de Zapatero es una iniciativa pacífica pot semblar pueril, però forma part d’aquesta política, que ja he comentat algún cop, d’El Pais d’instruir, d’adoctrinar els seus lectors. És una dialéctica propia de les dictadures o, en general, de liders que tenen en poca consideració als seus oients; considera que al lector se li ha de recordar continuament qui són els bons i qui els dolents, què està bè i què malament. Després, asumida por la ONU y más de cien países; sí, però quins són aquesta paisos? Entre ells n’hi ha alguns com Argelia, on les llibertats brillen per la seva absència. Per tant asumir l'Al·liança de Zapatero no implica, en sí mateix, res positiu ni negatiu, simplement signar un paper que, és evident, reprensenta poc per la majoria de signants.

Afimar que el Papa se alineaba con la estrategia belicista és una afirmació que només pot provenir de la voluntat expressa de danyar la imatge del Papa; no se sosté per enlloc, no té cap justificació, només en una associació d’idees (critica a l’Islam, àtac a l’Al·liança de Civilitzacions, estrategia belicista, Bush…) que té més de propaganda que d’anàlisi, i que des d’un punt de vista de l’ètica periodística és més que reprobable.

I el fet de relacionar les paraules del Papa amb la política de Bush? Demostra que l’autor és realment qui professa les idees de Bush; “el que no està del nostre costat, està contra nostre” va dir Bush, i això creu també l’autor quan relaciona estar (sempre segons l’autor) en contra de l’Al·lianza de Zapatero, amb estar amb Bush… En realitat això demostra com de properes están les ideologies de base totalitarista.

Mes ofessos, segons l’autor, la totalitat dels habitants del continent africà -856 millones- (muy ofendidos, segons ell). La raó, les declaracions del Papa en contra de l’ús del preservatiu. Afirmación deudora de una teología de la muerte que le convierte en en responsable de la extensión y agravamiento del sida (es correcte escriure SIDA en minúscules?) en África, que afecta a millones y millones de personas en ese continente. Les afirmacions del Papa provenen de la doctrina de l’esglèsia que prohibeix l’ús del preservatiu, no tenen res a veure amb una teología de la muerte (sorgida de les palles mentals de l’autor en ple deliri anticlerical). En cap cas, signifiquen que el Papa acusi ningú de l’expansió del SIDA a Àfrica.

I una altre aspecte evident que l’autor ignora (voluntariament, he de supossar) és que la totalitat dels habitants de l’Àfrica no están a favor de l’ús de preservatiu; molts dels catòlics africans estarán d’acord amb les afirmacions del Papa; i la majoria dels musulmans de l’Àfrica tambè, doncs cal recordar que l’Islam –tot i que a El País no se’n parli mai- és encara més intrasigent que el catolicisme amb tot el relacionat amb la sexualitat. D’altra banda és innegable que basar la lluita contra la SIDA a Àfrica exclusivament en regalar preservatius (que hi estic a favor) és bastant irresponsable.

Los protestantes -650 millones- y los cristianos ortodoxos -250 millones- se vieron discriminados en el documento vaticano de julio de 2007 que identifica la Iglesia de Cristo con la Iglesia católica, a la que considera la única verdadera, califica a las Iglesias Ortodoxas (perque escriu Ortodoxas amb majúscula i católica amb minúscula?) como Iglesia imperfecta y niega que las Iglesias de la Reforma sean Iglesia. A veure, abans que res, tot i la gran simpatía que tinc per l’esglèsia ortodoxa, la veritat és que aquestes esglèsies diuen el mateix de l’esglèsia católica. Una altra evidencia és que quan es tracta de qüestions de fe com és la religió, tothom arreu del món considera que la seva és la opció correcta, i que la resta están més o menys equivocades. Ho fan les diferents tendències polítiques, més lògic és que succeixi en l’ambit de la fe. Totes les religions dels món es consideren úniques i depositaries de la veritat. Criticar això d’una sola religió és d’una falsa innocència bastant sospitosa.

Los cristianos conciliares han visto frenadas no pocas de las reformas eclesiales y litúrgicas del Vaticano II (…) y reintegró en la Iglesia católica a la Fraternidad Sacerdotal de San Pío X, defensora de la Iglesia del ancien régime y contraria a la libertad religiosa. Al levantar la excomunión de los integristas, sin exigirles la aceptación del concilio Vaticano II, no son ellos quienes se incorporan al cristianismo conciliar. Es más bien, el Papa quien se convierte al integrismo y lleva a la Iglesia en esa dirección. Bàsicament, tot això són qüestions internes de l’Esglèsia Catòlica, de política interna de l’esglèsia. Critiquen que l’esglèsia opini sobre política de l’estat (qüestió ridícula tractant-se l’esglèsia d’un element més la societat) però es permeten criticar qüestions internes de l’Esglèsia. L’afirmació el Papa quien se convierte al integrismo és altre cop tendenciosa, conscientment i perfectament calculada per relacionar el Papa amb el concepte integrismo; y lleva a la Iglesia en esa dirección per relacionar tota l’Esglèsia amb aquesta paraula que habitualment s’ha relacionat amb l’Islam.

En resum, l'article representa un altre punt culminant en la política anticlerical d'El País.