Impressionant repàs històric d'Oriol Junqueras,president d’ERC, a Paco Marhuenda, director de La Razón sobre el 1714.
Marhuenda arriba a dir que "Catalunya era petitona i pobreta" o que poder recaptar els teus impostos, decidir sobre fiscaliat o sobre participar o no en una guerra, no té cap importància...
[
Audio del debat]
El debat Marhuenda-Junqueras, en paraules
01/08/2012
Al Versió Estiu del dimecres 1 d’agost ens va acompanyar el Joan Sala. A banda d’explicar-nos la seva experiència universitària als 74 anys, en Joan ha transcrit íntegrament l’intens debat que van mantenir a El món a Rac 1 Francisco Marhuenda i Oriol Junqueras. Més de 4.500 paraules que teniu en aquest document. Per qualsevol comentari que vulgueu adreçar a l’autor, podeu fer-ho a jsgrau@hotmail.com
EL MÓN a RAC 1
JORDI BASTÉ
ORIOL JUNQUERAS – PACO MARHUENDA
Transcripció de Joan Sala Grau. Humanista UAB. Vilassar de Dalt Juny 2012
Basté: Des d’un punt de vista històric: Catalunya és una nació?
Paco Marhuenda: No, jo crec que no és una nació, des de la mentalitat de què el concepte de nació és un concepte del segle XIX. I Catalunya en aquella època no era independent. El concepte de nació en tot cas és un concepte complex i més sentimental. Però en tot cas la voluntat de ser com a nació no té res a veure amb la història.
Oriol Junqueras: És evident que la paraula nació és una paraula complexa, com qualsevol paraula que ha durat molts segles. En tot cas la paraula nació en llengua catalana, serveix també per indicar el
naixement.[1] Per tant en el segle XIII i el segle XIV hi ha molts documents que parlen de la gent de nació catalana
. Aquesta persona és de nació catalana, vol dir que és nascuda a Catalunya, o que és nascuda de pares catalans. Aquí hi ha una qüestió molt interessant i és que en la legislació catalana són les constitucions catalanes les que determinen qui és català i qui no és català, per tant la definició de catalanitat depèn d’una constitució, depèn d’una llei que elaboraven les Corts, per tant el concepte de nació a Catalunya, a la Catalunya del segle XIII, del segle XIV, és un concepte extraordinàriament contemporani del concepte, perquè la catalanitat, la condició de ser ciutadà de Catalunya, de ser català, estava determinada per les lleis i per tant a vegades la llei incloïa tots els nascuts a Catalunya i els nascuts fora de Catalunya, però de pares catalans. A vegades incloïa els avis catalans. Per tant el concepte de nació que és un concepte complex, en el cas de Catalunya, es pot utilitzar des de fa molt de temps i si ho miréssim des d’una perspectiva cultural del segle XIX, tal com ho defineixen els alemanys i tal com ho defineixen els francesos, és evident que Catalunya també compleix totes les condicions, totes. És evident que és una unitat històrica que té un marc lingüístic, cultural, i històric de referència. Sobretot, sobretot, sobretot, que té la voluntat dels seus ciutadans. Són els ciutadans..
M: D’una part…
J: Són els ciutadans els que determinen si és una nació o no. Ernest Renan deia: una nació és un referèndum quotidià. Són els ciutadans els qui decideixen. És la voluntat de ser i Catalunya la té.
M: El problema d’analitzar això és que es confon habitualment el concepte de sobirania dinàstica que és la realitat del territori que podríem dir “ample” per acceptar i no confondre els oients: que era el territori català amb el que és la sobirania nacional. En aquella època no existia la idea de Catalunya que tenim ara o d’altres territoris. No existia. Hi havia una sobirania que era la sobirania d’un senyor. El senyor era el propietari del territori que dintre la complexitat de l’edat mitjana, cada territori és evident que era diferent. Hi havia una idea col·lectiva que es deia Hispània, que venia de l’època dels romans inclús d’èpoques anteriors que tenia la voluntat d’un territori. Es poden trobar papers de tot tipus. Jaime I el Conqueridor renunciant a Múrcia per donar-la a Espanya.
[2] Paraules textuals. No? Es a dir que hi han opinions de tot tipus però en tot cas la gent ha de saber que en aquells moments el que eren les elits eren una minoria. Amb una població com l’espanyola que era una població petita i molt dispersa a l’edat mitjana, la gent no es movia del seu territori pràcticament. Un estat en guerra, amb una idea col·lectiva: La Reconquesta. Una idea de recuperar Espanya que venia dels visigots
[3], que venia dels romans, etc.
J: No sé. Ni tan sols sé per on començar!. No entenc el que està dient!!
M: Doncs que no existia la idea de Catalunya. Era el comtat de Barcelona amb els seus territoris annexes, amb un regne que era el regne d’Aragó i aquesta era la realitat territorial.
[4]
J: En sap greu que no sigui veritat. En sap greu per vostè, dient-me.
M: Home, hi ha gent que ha estudiat molt bé això
[5]
J: I tant. I tant. Miri fixis amb una cosa. El comte de Barcelona que és evident és la màxima figura institucional era príncep de Catalunya. Des de Ramon Berenguer IV existeix el concepte de Princep de Catalunya i per tant aquest concepte que vostè diu que no existeix, no és així. El concepte existia i era una definició política perquè era el comte de Barcelona que era príncep de Catalunya i utilitza tota la seva documentació en els documents de la conselleria. Miri li explico una cosa que li agradarà molt, molt. L’arxiu privat de document medievals i moderns més gran del món és el de Gènova. El segon és l’arxiu de protocols notarials de Barcelona. I l’arxiu públic de documentació pública medieval i moderna més gran del món és l’arxiu secret del Vaticà on jo hi tingut ocasió de treballar i el segon és el de la corona d’Aragó. I és el de la cancelleria del comtat de Barcelona. I de documents no en falten. Si és un qüestió de documents i de posar documents en una balança guanyarem totes les batalles, perquè en tenim més que ningú.
M: Sap que n’hi ha de tot tipus de documents. En sembla que en aquella època no hi havia una estructura administrativa com tenim ara.
J: Escolti, què eren les Corts? Què eren les Corts de Catalunya, sinó una estructura que feia lleis pel conjunt del territori, per tot el territori.
M: I dominades per qui?: La voluntat del rei! Quanta gent representaven les Corts?
J: Escolti no s’emboliqui. Ja veurà, miri. Quan vostè diu que és la voluntat del rei… Miri, fixis amb una cosa, que els nostres oients també segur que han vist en alguna pel·lícula ambientada en l’època medieval, en la qual mora el rei, del país que toqui, i aleshores hi ha algú que diu: “Ha mort el rei” “Visca el rei”. Això hauria pogut passar a tot Europa excepte a Catalunya perquè a Catalunya la condició de comte de Barcelona, perquè la condició de sobirà, no s’adquiria per la mort del teu pare, si no que s’adquiria un cop convocades les Corts i juraves davant les corts el compliment de les lleis. Fins que no havies jurat, tu no eres comte de Barcelona. És més la condició de comte de Barcelona, només es mantenia mentre complissis les lleis i per tant és evident que a Catalunya hi havia una cosa que estava fins i tot per sobre del comte de Barcelona que eren les Constitucions. I les constitucions s’elaboraven en corts en presència del rei, però s’elaboraven conjuntament amb els
braços[6]. Fixis. A un rei d’Anglaterra li van tallar el cap per no distingir entre una conjunció copulativa i una preposició. El rei d’Anglaterra deia: les lleis les fa el rei
a les Corts (
in,
in) i les Corts li van recordar que no, que era
en les Corts. Era el rei i les Corts! I li van tallar el cap. A Catalunya van destituir més d’un rei per incomplir les constitucions.
M: En Jaume I, el Conqueridor, elementals quan va morir va decidir amb el seu regne el que li va donar la gana. A veure si no. Con confonguem la idea aquesta de la sobirania, de la sobirania dinàstica. Escolti el rei per el que era l’estructura del territori català…
J: Escolti, vostè no en contesta el que li dic. Vostè em treu un altre argument. Cada vegada que li dic una cosa, vostè em diu una cosa diferent.
M: El que eren les Corts, amb mancances socials on una minoria, una minoria.. Quanta gent hi havia? Quanta gent era representada a les Corts?
J : Escolti estem parlant del segle XIII. No estem parlant del segle XX
M: Es clar. Està vostè traslladant un aspecte que no és així, i està confonent, amb perdó, la part absolutament protocol·lària de com s’accedia amb una condició que no va passar mai. Els reis eren els que manaven i els que manegaven les Corts.
J: No és veritat. El rei manava molt i molt, molt. El comte de Barcelona manava molt. Però no podia anar a una guerra sense el suport de les seves corts. Manava molt, però en canvi no podia fixar un impost sense el permís de les seves Corts. Manava molt, però s’hi havia un dissentiment d’una ciutat que participava, esperaven totes fins que es solucionava el dissentiment.
M: No faci un anàlisi, vostè que és historiador, del que és la realitat medieval complexa i estamental, com deien d’unes minories que s’enfrontaven al rei, no per interessos de nació catalana. Jo el que intento dir-li i als oients és que aquest concepte que tenim, modern, això no existia. Jaume el Conqueridor no es sentia català ni res. El que se sentia era amo del seu territori i senyor de la seva dinastia, com els Trastàmara a Castella i qualsevol altra dinastia a tot Europa.
J: I tant. El senyor Jaume I com qualsevol altre rei, qualsevol altra època, com vostè mateix i jo ens sentim moltes coses. El senyor Jaume I es sentia comte de Barcelona, se sentia un home atret per moltes dones,
[7] es sentia bon pare dels seus fills. Es sentia bon cristià. Sentia moltes coses. Era un personatge d’identitats complexes, però no em digui que no tenia cap tipus de vincle emocional amb el país, ni amb la llengua que parlava….
M: Quan va morir ho volia dividir-lo.
J: No, no va dividir-ho. Es diferent. Va dividir la corona d’Aragó. No veu que és diferent. No va dividir.
M: No podia dividir Barcelona que era petit.
J: No va dividir el principat de Catalunya. Va dividir la corona d’Aragó. Es veritat que a la corona d’Aragó se la va dotar d’institucions pròpies a semblança de les del principat de Catalunya. I per això es va fer un regne de València amb unes Corts específiques, etc.etc. Però això no és gens un obstacle per el concepte de nació que en aquella època existia que no és exactament igual que en el segle XXI. És evident. Només faltaria. I el que li explico és que hi ha alguns elements com d’aquest concepte de nació, que és el concepte d’estatilitat que tenen semblances amb l’actualitat. Fixis que si algun historiador intenta explicar que és la unió europea, que és el concepte de sobirania compartida, que és el concepte d’Estat composat, d’un Estat a diversos nivells i un bon exemple d’això des d’un punt de vista
històric,
[8] un dels millors per poder entendre des d’un punt històric és la corona d’Aragó on existia una composició de l’Estat on l’estatilitat es sobreposa en diversos nivells: el comtat de Barcelona, el principat de Catalunya, les Corts. El conjunt de la corona i per tant això s’assembla molt al que ara és la unió europea. Potser per això hi ha polítics espanyols que no entenen la unió europea. Perquè tampoc no entenen la seva història !!! Deu ser per això…
M: Però vostè diu això seriosament! Estem sempre donant voltes al mateix. Traslladant el que era la mentalitat que era la mateixa. El mateix passava a França. Està d’acord o no..
J: No.
M: Escolti el ducat de Borgonya era un ducat molt important. El ducat d’Aquitània era molt important. El ducat de Normandia era propietat del rei d’Anglaterra que era sobirà d’Anglaterra i serf feudal en teoria del rei de França.
J: Correcte.
M: Aleshores Borgonya no és ara un gran imperi, ni una gran regne, o una gran república…
J. No perquè no vol i els catalans sí que volem. És una qüestió de voluntat. Nosaltres, el nostre dret a fer el que volem, no depèn de la història, depèn del que volem. És molt senzill. Per això som demòcrates Sr Marhuenda. La democràcia consisteix, en què nosaltres volem ser allò que volem ser. És tan senzill com això.
M: Amb això estem d’acord. Miri si li poso fàcil. Jo crec que la voluntat de ser d’un poble no depèn de mitificar la història. La història de Catalunya està mitificada pel romanticisme historicista del segle XIX que afecta a les novel·les i afecte a molts temes. I s’estén. És una idea que ho canvia tot. Espanya. Catalunya s’ha sentit sempre part d’Espanya i ja està. La guerra de la independència. La gran successió és una traïció de les elits catalanes al seu legítim rei Felip V. I vostè ho sap molt bé. Poc abans havien donat el comtat de Barcelona a Lluis XIII, no. Aquesta voluntat d’independència de Catalunya jo no sé on està.
J: Bé, fixis una cosa. Vostè ens diu que Catalunya no és una nació, perquè Lluis XIII de França… No Catalunya és una nació amb independència del que vostè digui i ho és perquè els ciutadans de Catalunya volen que ho sigui.
M: Una part, si m’ho permet, volen que ho sigui.
J: D’acord. Perfecte. Com la nació espanyola ho és perquè amb la mesura, ho volen una part dels seus ciutadans. Exactament igual. Com tothom del món, Sr Marhuenda. O no, o resulta que Espanya sí que és una nació amb independència dels seus habitants.
[9]
M: Jo estic d’acord amb el que diu: amb la voluntat d’ésser. Si ara hi hagués una majoria, que no hi ha que vol la independència: parlem-ne. El que li dic és que fonamentà aquesta voluntat a través de la història no té fonament. Es a dir al final la realitat històrica està sobre la taula. És el que li estic dient. Vostès fan un anàlisi de l’edat mitjana.
J: Aleshores ja està d’acord amb mi. La condició nacional de Catalunya és una qüestió que és voluntat dels ciutadans de Catalunya. I a més a més, això resulta que…
M: Si no estigués d’acord seria molt greu.
J: Es clar. Ara estic content Sr. Marhuenda. D’acord. Aleshores perquè els ciutadans de Catalunya, una part dels ciutadans de Catalunya volen ser una nació i no volen ser els garrotxins per exemple, o no volen ser els baixllobregatins, doncs perquè existeix un seguit de vincles emocionals, vincles històrics, culturals, de referències que fa que alguna gent vulgui fer alguna cosa. Si no la seva Hispania inclouria Portugal per exemple, i és evident que no la inclou, encara que potser algun polític espanyol li sàpiga greu. I per tant no li inclou, perquè existeix.
J: Espanya és un concepte geogràfic.
M: No, polític, amic meu.
J: Sap de on ve el concepte d’Espanya?
M: Si, la tierra de conejos.
J: Imagini’s. Però fixis que una terra de conills és un concepte geogràfic, no és un concepte polític. Els conills no són polítics. Els polítics en general no són gaire conills. Fixis l’etimologia ja li dóna la pista..
M: El tema de Hispània m’ho ha posat fàcil. En l’època dels romans. creu, vostè ho sap molt bé, tot el territori, la península ibèrica, estava dividit en províncies. Aquestes províncies tenien un nom oficial que era Hispània que depenia de les Gàlies.
J: No s’emboliqui perquè entrarà en contradicció, perquè veurà que de províncies a Hispània n’hi havia més d’una, i més de dues. Per tant no era una unitat.
M: No, no però escolti. La Tarraconense. Tot el territori es denominava Hispània. Arriben els visigots…
J: El territori. Ara ho ha dit vostè. El territori.
M: Es clar, el territori. O Catalunya no és un territori?
J: I tant, i moltes més coses. Aquesta és la diferència. Catalunya és un territori i moltes més coses. I Hispània és un territori i ja està.
M: I moltes coses més. Una unitat conceptual legal.
J: No és veritat. No, legal, no. Hi havia una província que era… No home no. Si les províncies tenien noms diferents… digui’m, digui’m.
M: Evidentment a Catalunya tots els pobles no es deien igual. Totes les comarques no es deien igual.
J: No hi havia un conjunt, ni una estructura administrativa pel conjunt de la Hispania romana. Ni una. Mai.
M: Bé, escolti de veritat. El que vostè està dient la major part dels historiadors estan en contra. Hispània és de les poques coses clares de la història de Roma. Tenim aquí davant una pila de llibres de la història de Roma…
J: Escolti, tinc una pregunta: Hispània era una estructura política o administrativa conjunta en l’època romana?
M: Era conceptual. Quan es parlava de Hispània…
J: Era una estructura política o administrativa conjunta?
M: Ho fraccionaven..
J: Gràcies per contestar-me la pregunta!
M: Vostè sap molt bé que dintre de l’imperi romà tant a l’època republicana, com a l’etapa de l’època imperial la gent, els ciutadans, eren de Hispània. No deien: sóc de la Tarraconense. No, escolti. Eren hispans i punt. Quan els visigots arriben aquí..
J: Hispània era un concepte geogràfic.
M: NOOOO..!!
J: Home i tant. No era una estructura política. No era una estructura representativa.
M: La veritat tenien coses en les quals jo li dono la raó. Vostè creu que tots els historiadors sobre Roma estan equivocats, doncs el felicito: tots estan equivocats!
J: No, si els historiadors diuen el que dic jo. Es vostè que s’està inventant una cosa alternativa.
M: Jo m’estic inventant el tema de Hispània? Escolti de veritat. No en vol escoltar. Quan un ciutadà del territori dit de Hispania anava a Roma, a la capital, ningú deia que era hispà. Quan es parla de Teodosi, com emperador, es parla de Teodosi d’origen hispà. No hi llegit cap llibre que digui que Teodosi era d’origen de la Bètica. Això vostè ho sap molt bé. Escolti, els visigots unifiquen Hispània. Els àrabs..
[10]Tampoc serà veritat !
J: Escolti, escolti….És una definició, però geogràfica. No emboliqui la definició geogràfica amb la política.
M: Es tan geogràfica. És tan geogràfica que els historiadors àrabs de l’època parlen d’Hispània. El Andalús ocupa la Hispània. Això és una realitat històrica. No em pot dir que no…
J: Es com si ara jo li negués que hi havia un concepte geogràfica que fos Hispania perquè els àrabs deien El Andalús. Oi que no. M’explico: Hipània és un concepte.
M: El rei Alfons…
J: Parlant d’Amèrica, oi que Amèrica es tot un continent. I això no vol dir que sigui un país. És tot un continent. Àfrica, quan tu dius Àfrica estàs parlant d’un continent, d’un espai geogràfic. Quan tu dius el Sàhara estàs parlant del desert del Sàhara i quan dius La Fageda d’en Jordà parles de la Fageda d’en Jordà, des d’un punt de vista geogràfic no demostra que sigui una estructura política i sobretot el que no demostra és que si això existia al segle XII després de Crist, hagi de continuar existint fins ara. No té res a veure.
M: El mateix es pot aplicar si vostè, suposant que vostè tingués raó, que no la té, que al segle XI hi havia una idea de Catalunya, que no existia, però és igual, tampoc té sentit de que a hores d’ara existeixi.
J: Miri, fixis, fixis: precisament el que jo li dic és que la condició nacional de Catalunya depèn de la voluntat dels ciutadans que viuen a Catalunya.
M: Què no té fonaments històrics!!
J: I per entendre que els ciutadans de Catalunya tinguin aquesta referència de caràcter nacional cal explicar-ho des del punt de vista que fa referència que es reconeixen com a membres d’una comunitat que ens sentim companys en alguna cosa i d’aquesta condició de companys en alguna cosa neix precisament les referències de caràcter geogràfic, històric, literari, cultural..
M: Catalunya és un territori petitóooo !!!. El comtat de Barcelona era petit, irrellevant, amb poca força.
[11]
J: Tan petit o més com Bèlgica, Holanda, Àustria, Dinamarca. Ja està. Ara que ens dirà: que no tenim el dret de ser una nació perquè som petits?
M: No, no. N’hi ha de més petits. Com a territori, no. Com Mònaco que és més insultant..
J: Fixis, si vostè compara Espanya amb l’Argentina o amb Nigèria, veurà que Espanya és molt petitona també i en canvi jo no li discuteixo que vostè tingui un nacionalisme espanyol.
M: Era una terra petita. Era un comtat que al final per via matrimonial aconsegueix ser rei, que això també com que els catalans són tan mirats amb els calés que preferien no ser reis i ser comtes de Barcelona només. Escolti és una realitat !
J: Això és molt bonic.. El comte de Barcelona…
M: Això és menys important. Vostè ho sap..
J: El comte de Barcelona és príncep de Catalunya perquè és un Primus Inter Pares,perquè…
M: No em faci trampes..
J: És un igual. És el primer entre els seus iguals. I per tant el príncep Catalanae a més a més..: miri vostè que ve del món jurídic i del món del dret sap que el concepte de Principat és el concepte de prestigi. Fixis una cosa. És el concepte d’August, és el concepte en el qual August transita des de la república a l’imperi i com es considera un element de prestigi, els juristes que acompanyen a Ramon Berenguer IV trien un nom de prestigi que és “Principat” que és el principat romà…
[12]
M: Que no és una denominació jurídicament constitucional acceptada per l’església sinó que és una denominació..
J: …i per tant l’apliquen a Catalunya. I és bonic de que sigui l’origen
M: …miri el fet és que els reis de Castella, Alfons X, Alfons IV, Alfons VI, utilitzen una denominació com rei d’Espanya, emperador d’Espanya, rei Magnificus, Triomfador…
J: L’autocomplaença no és una característica exclusivament actual dels espanyols!!
M: És el que li dic dels reis. Jo tinc una referència del principat de Catalunya al segle XII i XIII i vostè ho sap molt bé. Fins aquell moment era només comte de Barcelona un senyor feudal, que intentava obrir-se camí i obrir-se pas per la seva intenció dinàstica que era el que era, en aquella època. Els catalans vàrem arribar a ser regnats per un Trastàmara…
J: Si, però això no contradiu amb res el que jo li estic explicant. I és que el comte de Barcelona que s’autoanomena príncep de Catalunya..
M: Jo també em puc anomenar príncep e Catalunya també i no té cap valor jurídic i vostè ho sap molt bé.
J: D’acord. Com vol que no tingui valor si és el que convoca les Corts Catalanes, que es reuneixen a les ciutats catalanes i que fan lleis per tot Catalunya. Com no ha de tenir valor? Els impostos, oi que són una cosa important. I qui els fixava els impostos: Les Corts i els fixava per on, pel conjunt de Catalunya. Com no ha de tenir sentit, això?
M: Era l’únic poder que tenia. Vostè ho sap molt bé.
J: Si ja li firmo ara.
M: No. Era per una raó. Quan necessitava diners. Per això. Miri, l’última vegada que es van reunir les Corts Catalanes. Es van reunir el 1636.
[13] A l’edat moderna. Miri si eren importants. Allà a l’edat moderna…
J: Miri ara li arreglaré això. Un moment, un moment.
M: No, sap que és així.
J: No, no és així. El problema és que no és així.
M: Miri: el que manava a Catalunya era el capità general i era el virrei el que manava..
[14]
J: No pot barrejar una cosa del segle XI amb una del segle XVII i una del segle XXI i quedar-se tan ample, perquè la història canvia. És com si… Oi que vostè no és exactament igual ara que quan tenia catorze anys, que quan tenia tres mesos.
M: Ho faig perquè la gent sàpiga quina és l’evolució d’aquestes institucions tan importants a Catalunya. Les Corts…
J: Es clar. No veu que les institucions canvien. No és el mateix la Comunitat Econòmica Europea que la Unió Europea, oi que no és el mateix el regne d’Espanya que el comtat de Catalunya. Canvia.
M: Una pregunta: a partir de quin moment deixen de ser importants les corts Catalanes? Ja li accepto. En el segle XIV van deixar de ser rellevants? Amb Ferran el Catòlic eren rellevants?
J: No home, no..
B: Un moment, prometo, prometo que hi haurà una segona part si vostès m’ho permeten…
M: Per acabar: vostè pot defensar si pintava alguna cosa el president de la generalitat. Si no pintava res. No tenia cap poder.
J: Escolti, escolti.. miri el càrrec de president de la generalitat era un càrrec de prestigi, era un càrrec protocol·lari.
M: Si, cada any el canviaven.
J: Si cada tres anys. Calma, calma. Era un càrrec protocol·lari perquè era la presidència de la Generalitat que corresponia al diputat eclesiàstic, perquè el braç eclesiàstic tenia per protocol una certa prioritat sobre el braç militar i sobre el braç popular.
M: Digui també per què. Perquè també no es complicaven la vida.
J: Ara si que m’hi perdut.
M: Si home, perquè permetien que fos un aristòcrata o un militar tenien interessos familiars…
J: Però és que la Generalitat de Catalunya era un òrgan de recaptació d’impostos. No era un òrgan polític. Per tant..
M: Però qui manava? El capità general i el virrei de Catalunya. Aquest és el que manava.
J: Depèn de l’època, perquè en el segle XI no existia el capità general. No si val. Vostè utilitza un concepte del segle XVII per intentar explicar una cosa del segle XI, per arribar a una conclusió el segle XXI, a partir d’una cosa que a vostè li agrada del segle II. No home no. Vostè no té criteri de historiador.
M: A l’edat mitjana quantes vegades les Corts van imposar. Estem intentant fer una evolució perquè els oients sàpiguen en quin moment Catalunya era una nació.
J: Embolica que fa fort. Ja només hi falta que hi foti cola d’impacte a veure si se li aguanta alguna cosa.
[15]
M: No, si se m’aguanta tot. Però digui’m si és mentida el que deia. Escolti a l’edat mitjana les Corts es van enfrontar al rei de Catalunya i van guanyar. Rei de Catalunya. Ja veu que li dic rei de Catalunya irònicament..
J: Tan senzill com que vostè miri … 1462.
B: 1462. La pròxima temporada. Volem confirmar aquest debat la pròxima temporada. Perfecte, perfecte, meravellós … 1462.
[16]
Potser la primera experiència revolucionaria europea de gran estil és l’alçament català dels segle XV. A casa nostra, a l’albada dels temps moderns enregistra les lluites de les altes classes del país contra el cesarisme monàrquic, les reivindicacions del poble menut per a participar en els organismes municipals i una àmplia actitud subversiva de la pagesia contra els propietaris feudals i senyorials Que aquest complex és revolucionari ens ho diuen no solament els fets, sinó també el lèxic emprat en els documents de l’època. Gosaríem creure que és a Catalunya, a les acaballes d’aquell segle, on s’escriu per primera vegada la paraula revolució en el seu sentit modern de pregona alteració social i política.-
Jaume Vicens Vives- Notícia de Catalunya. Editorial VICENS VIVES Barcelona 2010.
[1] No podem pas oblidar un fet esencial. El llançament històric de Catalunya es realitzà des d’una plataforma concreta: La Marca Hispànica, la part transpirinenca del reducte europeu carolingi. J.V.V.
[2] Jaume I sembla haver tingut una visió molt clara de les possibilitats de Catalunya, quan en 1244, amb el tractat d’Almiçra, tancà la sagnia que suposava l’expansió peninsular, segurament el país ja no podía aprimar més la seva població. R.A. i de V.
[3] L’enfonsada del “regnum Gothorum” sota l’empenta sarraïna suposà, l’esberlament de la recent i tan precària unitat d’Espanya, que trigarà segles a tornar-se a refer. R.A. i de V.
[4] La gran conseqüència, fou que aquella nacionalitat catalana s’iniciés en unes condicions polítiques, socials i culturals molt diverses de les que regiren les altres nacionalitats hispàniques amb les quals havia en altre temps conviscut dintre el gran Estat visigòtic. La creació d’una llengua distinta fou l’exponent extern més vistós de la diferenciació. R. A i de V.
[5] Heus ací les tres grans lliçons que ens cal recordar de tot això: primer, la tendencia natural a la unió hispànica que, feta pels forasters gots, serà refeta pels indígenas precisament en reacció contra els altres forasters que la destruïren; segón, l’existència d’un fet diferencial ocasionat per les condicions de naixement del Principat; tercer, llevat europeu deixat per la convivència carolíngia. R. A. i de V.
[6] Cadascun dels grups que a manera de cambres aplegaven els representants dels diferents estaments del país i que, sota la presidencia del rei, constituïen les corts dels regnes de la corona catalano-aragonesa. Eren tres estaments: el braç militar, el braç eclesiàstic i el braç popular o reial. G.E.C.
[7] Llegeixis el llibre de Maria Carme Roca
Les dones de Jaume I. Els interessos de les moltes dones del rei Jaume el Conqueridor varen influir en el testament i partició del regne d’Aragó.
[8] Si hi ha quelcom d’admirable en la historia internacional del darrer mig segle, no dubto a posar com exemple la comunitat británica. Doncs bé els nostres avantpassats organitzaren la conca occidental de la Mediterrània durant el segle XV amb una idoneïtat i una flexibilitat superiors a la tan admirada obra de l’esperit modern anglès. J.V.V.
[9] L’Espanya geogràfica era un país gairebé musulmà i els pobles disposats a emprendre aquella tasca eren tan diversos com catalans i aragonesos, vascos, castellans, i gallecs. J.V.V.
[10] La llibertat d’acció que a cada membre de la comunitat hispànica medieval donava el fet de sentir-se solidari d’una mateixa causa- com és, principalment, la destrucció de la potència dels exèrcits africans a la Península durant els segles XII i XIII, sense endogalaments ni vassallatges mutus, permet d’enfocar sota una nova i agradable llum els continuats reclams de castellans, portuguesos i catalanas a Espanya. J.V.V.
[11] Aquesta feblesa, ¿en què consistía? Si considerem atentament la historia de Catalunya un fet cridarà la nostra atenció: Catalunya ha estat sempre un poble petit. Poble petit flanquejat de dos pobles grans, de força expansiva formidable: Castella i França. R.A.i de V.
[12] Així fou la Santa Seu que a finals del segle XI reconegué la independencia eclesiástica de Catalunya, que era tant com afirmar-ne la política. La data d’aquesta butlla (1097) és decisiva en la formació espiritual de Catalunya. J.V.V.
[13] La última vegada que es reuniren les corts fou el 1705 a Barcelona.
[14] Junqueras té raó d’advertir la diferència en el temps dels comentaris de Marhuenda.
[15] Potser la ironia de Junqueras és excesiva.
[16] En Jordi Basté recomanava al inici que no era un veritable debat. Li agradava més una conversa, una xerrada. Al final aquestes paraules han desaparegut. Més que un debat, a vegades ha semblat un combat, un torneig de la Edat Mitjana. Perfecte, perfecte, meravellós…Els oients no ens podiem creure que el Marius i la Pilar no esbandissin algún calbot.
