Algún cop he escrit sobre Ned Maddrell, el darrer parlant de la llengua de la Illa de Mann, com figura a la seva làpida, somiant que aquest no sigui el futur del català.
Avui he llegit aquest article que hauria de ser d'obligatoria lectura per tots els catalanoparlants:
"El cas és el següent, pel matí, vaig assistir a una projecció de vídeos de creació documental, a la Facultat de Belles Arts de València, es tractava d'una sèrie de vídeos sobre la pròpia memòria personal, una historia de vida d'avantpassats directes i propers, amb entrevistes i imatges personals d'arxiu, fins aquest punt tot normal.
Un darrere un altre vam anar veient els treballs, parlaven dels pares, dels avis, i molts d'ells eren entrevistats pels seus fills o nets, i ací va ser on començà la meua sorpresa i decepció. Sorpresa en descobrir que tots ells, els avis parlaven la mateixa llengua que jo, la nostra, i que els fills i nets parlaven un perfecte castellà, només un perfecte castellà. De fet totes les entrevistes estaven fetes en castellà i només sortia la nostra llengua en les converses entre els dos avis, o en alguna frase feta i anècdotica.
No cal dir més per arribar a conclusions, i la meua és molt pessimista, aquell matí vaig veure radiografiat, un país que es dissol, que desapareix per sempre més i del que únicament quedarà el record i les cendres. Un país que ja és invisible i del qual només quedem alguns somniadors resistents que acabem construint una espècie de reserva nacional dins el nostre territori que ja no és nostre, que l'hem regalat impunement en el procés d'autodestrucció més perfecte mai orquestrat." [L'espill de lletrartferit]
Avui he llegit aquest article que hauria de ser d'obligatoria lectura per tots els catalanoparlants:
"El cas és el següent, pel matí, vaig assistir a una projecció de vídeos de creació documental, a la Facultat de Belles Arts de València, es tractava d'una sèrie de vídeos sobre la pròpia memòria personal, una historia de vida d'avantpassats directes i propers, amb entrevistes i imatges personals d'arxiu, fins aquest punt tot normal.
Un darrere un altre vam anar veient els treballs, parlaven dels pares, dels avis, i molts d'ells eren entrevistats pels seus fills o nets, i ací va ser on començà la meua sorpresa i decepció. Sorpresa en descobrir que tots ells, els avis parlaven la mateixa llengua que jo, la nostra, i que els fills i nets parlaven un perfecte castellà, només un perfecte castellà. De fet totes les entrevistes estaven fetes en castellà i només sortia la nostra llengua en les converses entre els dos avis, o en alguna frase feta i anècdotica.
No cal dir més per arribar a conclusions, i la meua és molt pessimista, aquell matí vaig veure radiografiat, un país que es dissol, que desapareix per sempre més i del que únicament quedarà el record i les cendres. Un país que ja és invisible i del qual només quedem alguns somniadors resistents que acabem construint una espècie de reserva nacional dins el nostre territori que ja no és nostre, que l'hem regalat impunement en el procés d'autodestrucció més perfecte mai orquestrat." [L'espill de lletrartferit]
No comments:
Post a Comment