Por la desaparición del catalán

Alguna vez he recibido miradas de escepticismo, cuando acerca del debate de la lengua, y concretamente de la situación de la lengua española en Catalunya, he apuntado que Ciutadans (y una parte del PP) desean la desaparición del catalán, y actúan en consecuencia. Supongo que algunos pensarían que era una muestra típica de victimismo nacionalista periférico...

Pues resulta que, en su espiral antiacatalanista, uno de los padres fundadores de Ciudadanos, Arcadi Espada, se ha quitado la careta y lo ha escrito negro sobre blanco.

"Last but. La concesión profunda al nacionalismo que supone la propuesta [una ley de lenguas que sitúe en el mismo rango de oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco]. Su adhesión. Varios de sus promotores reconocen y ensalzan su valor simbólico y eso implica compartir con el nacionalismo que una lengua es algo más que un instrumento de comunicación. La letal plusvalía. Frente al mito, la radical y serena indiferencia de Albert Boadella en Gente que vive fuera: «Algo hay que hablar.» En efecto, algo hay que hablar. Y da lo mismo lo que concretamente se hable. De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya y abstenerse de someter ninguna de ellas a carísimos tratamientos en la sala de reanimación artificial." [Arcadi Espada]

Les reformes del PP

La situació actual és el somni (humit) del PP: majoria absoluta i una situació de crisi que justifica mesures radicals.

Ara bé, les mesures de xoc anunciades cobreixen tots els fronts ideològics "populars". Tenemos por ejemplo la reforma de la ley del aborto, que supone una recuperación de la antigua ley de supuestos (algunos/as hablarán de retroceso, aunque ese no es el tema de este artículo).

Però també tenim nombrosos exemples de que el PP està decidit a aprofitar la seva majoria per lluitar contra l'autonomia catalana en tots el fronts:

"Cañete resucita el Plan Hidrológico Nacional en vez de las desaladoras"

"Déficit cero para las autonomías y sanciones para las que lo incumplan".

Wert: “Adoptarem, en col·laboració amb les altres administracions públiques, les mesures per a la posada en valor dels toros com a bé cultural”

"El govern espanyol defensa que el castellà també sigui llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya"

Però el que fa més por al que escriu això és el futur de La Caixa. Els sectors independentistes són reacis a parlar del sector bancari català (segurament perque ho consideraran cosa de la burgesia) però un sector financer propi és imprescindible per una Catalunya independent. Per contra, des del punt de vista del PP, fusionar La Caixa amb Bankia seria un moviment de somni: amb una sola jugada es solucionarien els problemes de Bankia i es deixaria a Catalunya sense la seva entitat més poderosa.

Tristessa per una llengua que mor

Algún cop he escrit sobre Ned Maddrell, el darrer parlant de la llengua de la Illa de Mann, com figura a la seva làpida, somiant que aquest no sigui el futur del català.

Avui he llegit aquest article que hauria de ser d'obligatoria lectura per tots els catalanoparlants:

"El cas és el següent, pel matí, vaig assistir a una projecció de vídeos de creació documental, a la Facultat de Belles Arts de València, es tractava d'una sèrie de vídeos sobre la pròpia memòria personal, una historia de vida d'avantpassats directes i propers, amb entrevistes i imatges personals d'arxiu, fins aquest punt tot normal.

Un darrere un altre vam anar veient els treballs, parlaven dels pares, dels avis, i molts d'ells eren entrevistats pels seus fills o nets, i ací va ser on començà la meua sorpresa i decepció. Sorpresa en descobrir que tots ells, els avis parlaven la mateixa llengua que jo, la nostra, i que els fills i nets parlaven un perfecte castellà, només un perfecte castellà. De fet totes les entrevistes estaven fetes en castellà i només sortia la nostra llengua en les converses entre els dos avis, o en alguna frase feta i anècdotica.

No cal dir més per arribar a conclusions, i la meua és molt pessimista, aquell matí vaig veure radiografiat, un país que es dissol, que desapareix per sempre més i del que únicament quedarà el record i les cendres. Un país que ja és invisible i del qual només quedem alguns somniadors resistents que acabem construint una espècie de reserva nacional dins el nostre territori que ja no és nostre, que l'hem regalat impunement en el procés d'autodestrucció més perfecte mai orquestrat." [L'espill de lletrartferit]

Núria Amat guanya el Premi Ramon Llull

"Núria Amat (Barcelona, 1950) ha guanyat el XXXI Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes amb 'Amor i guerra', una història centrada en una família barcelonina durant la guerra del 1936-39; un dels cinc personatges d'aquesta família és Ramon Mercader, l'assassí de Trotski." [Vilaweb]

Aquest premi ha generat una certa polèmica. S'ha acusat a Núria Amat, de ser una de les impulsores del nefast 'Manifiesto por una lengua común', però si acudim a aquest manifest veiem que no surt entre els promotors, on sí apareixen eminents "defensors de les lliberts" [mode ironia off] com Vargas Llosa, Boadella, Espada i Savater. El cert és que sí el va subscriure.

La qüestió que es planteja és interesant: pot rebre una autra que ha mostrat un despreci tran gran per la llengua catalana (considerant-la una llengua de segona -o, com es deia abans, d'"estar per casa") un premi tan important.

Penso que concedint-li el premi el jurat ha mostrat la seva imparcialitat, el que suposso que hauria d'esser el pilar bàsic de qualsevol concessió d'un premi literari.

La pregunta és, podria un escriptor català, per exemple independentista, guanyar el Premi Planeta? Ho dubto molt...

De tòpics

"(...) encara hi ha hagut algú que ha repetit la pregunta eterna: "¿No creu que la llengua catalana és un fre a la instal·lació de noves empreses multinacionals a Catalunya?".

És notori que anar ben vestit, no tenir horari fix a la feina i mostrar preocupació per la internacionalització, la formació i el valor de l'esforç, no són garantia de res. No em sé imaginar aquest empresari -que, m'hi jugo un pèsol, no parla l'anglès que necessiten les multinacionals- fent la mateixa pregunta a Holanda o Finlàndia. Ni, és clar, a Alemanya o França. I mira que et dic: no me l'imagino fent-la a Espanya, i preguntant si l'espanyol no és una barrera per a la instal·lació d'una empresa nord-americana, alemanya o japonesa. I això, la setmana que sí que sabem que la Unió Europea té problemes per posar en marxa un sistema de patents propi, perquè s'ha pensat que funcioni en francès, anglès i alemany, i Espanya s'hi gira de cul perquè no és també en espanyol. Ai caram, aquests espanyols que no creuen en la imposició i regulació de les llengües!" [Salvador Cardús]

Genocidi Cultural: De la repressió a la "llibertat"

Hi ha una gran pregunta que es planteja molta gent quan s'adona de les continues iniciatives del PP contraries a l'ús del català (per dir-ho suaument): què pretenen aconseguir quan duen a terme aquestes iniciatives oficialment en defensa del castellà? Què vol aconseguir el PP quan denuncia l'Estatut de Catalunya davant el Tribunal Constitucional?

Volen defensar els drets del ciutadans com diuen? O tenen alguna altra intenció? Per mí està clar: el que volen aconseguir és la desaparició del català. És tan senzill com això. I no es tracta d'hipotetitzar sobre els motius, sinó d'aplicar la lògica: el PP és una partit obsessionat amb l'unitat d'Espanya. Per si algún té algun dubte sobre aquesta evidència, només cal recordar quan van intentar promoure el "patriotismo constitucional"; l'unitat d'Espanya era un dels pilars d'aquest "moviment" (a més a més, d'aclarir que volien que Espanya fos un "gran" pais amb "libertad" -els hi recorda el "una, grande y libre"?). I tot i que existeixen els que creuren que és possible mantenir estats amb diferents cultures, és innegable que la millor manera d'enfortir l'estat és l'homogenització cultural (només cal veure el "gran" resultat obtingut a França amb aquesta estretegia); és a dir, dur a terme un genocidi cultural que, durant segles, ha estat perfectament planificat.

El PP és d'una "escola del nacionalisme" caracteritzada per l'obsessió homogenitzadora.

Si hi ha una evidència innegable que s'extreu de l'actual campanya anti-català és la gran habilitat que l'anticatalanisme ha tingut al llarg de la història per adaptar-se a cada moment. Durant gairebé 500 anys han tingut l'habilitat d'adaptar-se en cada periode a l'estrategia més efectiva; és a dir, des de l'època de la monarquia absolutista fins a la dictadura, van utilitzar la repressió. Durant la dictadura van combinar la repressió amb l'ús de moviments migratoris (com també va realitzar l'URSS, per exemple a les repúbliques bàltiques).

Arribada la democracia i, amb Espanya a l'Unió Europea la repressió "ja no es porta"; era el moment de canviar d'estrategia. Durant dos o tres dècades després de la transició van estar més o menys "perduts". Però des de l'entrada del segle XXI han iniciat una nova campanya: la de la pressumpta "defensa" de la llibertat.

Té collons, que després de segles de fer tot el necessari per fer desapareixer el català, ara siguin els mateixos els que criden "llibertat" amb la boca plena.

"Ardillas y 'esquirols'" en El País

A l'article de El País, "Ardillas y 'esquirols'" de Berta Marsé, es conta una "anécdota sencilla" (sic), com la defineix la pròpia autora. Per resumir-ho una mica, l'autora conta que va anar al cinema a veure una pel·lícula amb el seu fill. Conta que una avia amb els seus dos fills es van seure als seients de darrera, i que els nens eren tan "chiquitos que sus piernas, estiradas en línea recta, encajaban fatalmente en nuestra zona lumbar" (sic). El moviment de cames dels petits, doncs, molestava a l'autora i al seu fill. Després d'una estona, l'autora diu que demana a l'avia que els nens tinguin més cura amb les cames. L'autora explica que li va demanar dos cops més. Finalment afirma que la nena i l'avia van intercanviar les següents paraules:

"-Què passa, iaia?
-No ho sè-, contestó, -parlen en castellà."

Quants cops hem sentit històries com aquestes? Crec que amb les històries de gent "que-només-contesta-en-català" (per qualificar-ho d'alguna manera) passa el mateix que amb els trossos de la creu de Jesucrist guardades arreu del món; si les ajuntes totes fan una creu de més de cent metres d'alt. Segurament, hi ha algú que si es troba un castellanoparlant que no enten català només li parla en català, pero el 99,9% de les històries que es conten en aquest sentit són mentira.

En el cas de l'article de que parlem, la credibilitat del mateix queda bastant en entredit quan tenim en compte que l'única dada comprobable empiricament del mateix, el títol de la pel·lícula que afirma haver anat a veure, està escrit incorrectament; no és Albin sinó Alvin [yahoo] [imdb]. I no es una errada mecanogràfica, ja que el títol està mal escrit tant en català com en castellà.

A més la credibilitat de la historia també queda en entredit per la tendència exageratoria de l'autora que queda totalment demostrada quan afirma que uns nens "tan chiquitos que sus piernas, estiradas en línea recta, encajaban fatalmente en nuestra zona lumbar" eren capaçs de que "sus pies machacaban los riñones de Guille".

La llegenda de les donzelles de Lleida

Buscant per Internet llegendes de la província de Lleida, m'he trobat amb aquest títol tan sugerent. Ràpidament l'he obert per veure de que es tractava imaginant (he de confessar-ho) una llegenda Becqueriana però ambientada a Lleida.

I el que m'he trobat ha estat això; un estudi (ejem ejem) per de mostrar que "que aquells que utilisen esta llegenda com base per a argumentar un origen català a Valéncia y a l'idioma valencià, ho fan per dos raons possibles: ignorància supina o tendenciosa manipulació" (sic).

Intrigat per aquest gran descobriment històric m'he vist obligat a seguir navegant per aquesta pàgina i realment he trobat perles que qualificaria de despròposits sinó fos sobrevalorar-les; coses com "infiltrados pancatalanistas o colaboracionistas a sueldo" [*], "aparato propagandístico catalán" [*], "delirios de grandeza del nacionalismo imperialista catalán" [*], "La inteligibilidad lingüística demuestra que el idioma Valenciano pertenece al sistema lingüístico Gallego-Valenciano" [*], "Pistas para reconocer textos catalanizados" [*], "El nacionalisme expansioniste catala, basantse en una consigna similar a la que utilisà el nazisme imperialiste hitlerià p'a justificar el seu deliri bèlic" [*]; i altres que us invito a descobrir.


Però no penseu que això és tot; el millor està per arribar: el descobriment de la "valencianización de las comarcas leridanas" (i jo sense enterar-me de que era valència!) [*],
i que "los leridanos fueron originariamente aragoneses y no catalanes" [*] (però aquesta gent no s'aclareixen: o som valencians o aragonessos...).

Però la secció que no us heu de perdre es la dels Documentos; amb el subtítol "Fabrica tus propias pegatinas con tu impresora" (yupi! manualitats! això serà coma la pistola de V que regalava la Teleindiscreta...). De totes les imatges us mostro només la meva preferida:

A mi em sembla que haurien de pagar Copyright a la Warner per fer anar el logo de Batman.

Espero que disfruteu d'aquesta pàgina tant com jo.