Tots els que hagueu seguit aquest blog en les darreres setmanes, haureu vist que he mantingut una polèmica més o menys “amistosa” amb un altre “blogger” de nom Toni Cantarellas, amb motiu d’un article seu en el que relacionava nazisme i catalanisme, de títol: “
Fonaments Filo-Àris des Catalanisme.” El senyor Cantarellas em va fer l’honor de respondre la meva crítica (que ell ha considerat “àtac inadmissible”, que podeu llegir amb la seva resposta
aquí. La meva contrarrèplica va ser aquesta “
Resposta a Toni Canterellas”.
Poc després vaig adonar-me que també m’havia respos (per dir-ho així) al
seu blog, a l'apartat d’”À
tacs inadmissibles des de Catalunya”. Al meu torn, vaig realitzar la meva defensa al seu blog, tal com ell havia fet anteriorment al meu. Com que el senyor Cantarellas té els comentaris moderats, vaig esperar que publiqués la meva resposta. Una setmana després la meva resposta encara no ha aparegut; ha estat censurada pel senyor Cantarellas. Les meves sospites s’han vist confirmades al descobrir que ha aparegut un comentari posterior, el número 9 (quan vaig realitzar el meu comentari n'hi havia només 8).
Davant d’això, publico aquí la meva defensa que havia d’apareixer al blog de Toni Canterellas; el que segueix és exactament el que vaig escriure allà (obviament guardat anteriorment)
Nota: Al final trobareu, sota l’apartat POST SCRIPTUM ADDICIONAL, algunes consideracions que voldria afegir.
Mon car i estimat amic:
Honra que me fas al dirigir-me aquest comentari. En primer lloc, explicaré el motiu pel qual vaig escriure sobre el teu blog; va ser arran de llegir aquest comentari: ““ÉS molt coriós que es catalanistes no te tenguin catalogats a ses seves Webs. Me les he mirades totes. Prefereixen callar i mantenirte (entre es seus), a s’anonimat. Dones arguments, dades i documents gràfics irrefutables. Aquesta Pàgina (Blog, tan se val) és diferent d’altres mallorquinistes o pseudogonelles. Aquesta és séria. I ells no admeteixen aquesta nova classe que ja des de fa un temps, qualque lletraferit va qüalificar com a “GONELLISME IL•LUSTRAT”. Calen, callen.” GLADIS dijo esto en 12 Mayo 2009 a 4:25.” Em sembla ben curiós que utilitzeu l’absència de crítica com a argument a favor i, quan es produeix aquesta crítica, la qualifiqueu d’“Àtacs Inadmisibles des de Catalunya”.
Una altra qüestió que m’intriga és perquè has posat la referència al meu blog a sota d’unes declaracions repugnants presumptament d’un articulista de l’Avui, que en res s’apropen al meu pensament. Sembla una estratègia molt baixa de desacreditació.
De totes maneres, i coneixent la “fiabilitat” de les teves fonts, m’he pres la molèstia de rastrejar a Google aquestes declaracions, cercant-hi només “TENIU UNS DELIRIS DE GRANDESA REPUGNANTS” i només apareixen cinc fonts: la primera és el teu blog, la segona el blog de la Coordinadora d’Entitats Balearistes (que curiosament també comparteix les teves fabuloses composicions fotogràfiques), i les altres tres, grups de Facebook; el que no li dona precissament molt credibilitat. Per això m’agradaria que proporcionessis la font d’aquestes paraules i sobre el seu autor. Mai he llegit l’Avui, però, de ser certes i de quí dius, encara em donaràn més raons per no fer-ho. De totes maneres, aquest “renegue” de “I RENEGUE D’AQUESTA PROCEDÈNCIA COM SI ELS CATALANS FÓSSIM PESTE” no té res de català estandard (o de Barcelona, si ho prefereixes) sinó més aviat de descuit d'algú que normalment no escriu aquesta variant.
Dius que t’has “cansat, al llarg de molts d’articles, de manifestar que tenc un munt d’amics catalans, que he viscut a Barcelona, que no som anticatalà, sinó que simplement no som català i molt manco catalanista (lo que per molts, representa de per sí una actitut sobèrbia, illetrada i radical), que només som “anti-radicalismes”, però sa susceptibilat des catalanisme activista és molt, molt sensible”. Sincerament, amb la quantitat i el contingut dels articles que tens sobre Catalunya, sembla bastant difícil de creure que no ets anticatalà.
És cert que has escrit sobre la corrupció, però la quantitat ha estat mínima per ser el tema que, segurament, actualment més preocupa als ciutadans de les Illes. A més a més, en cap moment afirmo que crítiquis al FC Barcelona, com dius, sinó em faig ressó de que a l’apartat de corrupció parles de la corrupció protagonitzada per Laporta al sí d’aquesta entitat.
Sobre les teves tendències polítiques, dius: “Després fa conjetures sobre ses meves tendències polítiques a rel d’una frase meva que fa entendre que es PP és es partit més representatiu des balears”; la frase completa és “Y HE AQUÍ EL TESTIMONIO DEL ÚNICO DIARIO QUE PARECE INTERESARSE, NO SÓLO EN PACIFICAR AL PARTIDO POLÍTICO MÁS REPRESENTATIVO DE LOS BALEARES, SINÓ EN QUÉ OPINAN LAS BASES.” I el que em sembla remarcable és que, enlloc de buscar responsabilitats pels casos de corrupció, et preocupi més “pacificar el partido” i llois el diari que ho intenta fer.
Parles de “barbarismes pròpis des seu idioma ibèric”; m’agradaria que diguessis quins són, perque pugui esmenar-los en el futur (i parafrassejant-te, et diré que “jo no sol fer befa des demés” per les seves errades ortogràfiques, excepte dels que van donant lliçons als demés).
També dius que utilitzo un “eloqüent i onomatopeic “sic!” com a unic argument de refutació”; quí ha dit que es tracta d’un argument de refutació? El significat de “sic” és “indicar que la paraula o frase que el precedeixen és literal, encara que pugui semblar incorrecta”, pensava que, segons afirmacions pròpies comprenies perfectament el català “de Barcelona” (de totes maneres, “sic” també existeix en castellà/espanyol i prové del llatí, llengua de la que suposso també prové el mallorquí). Per tant, l’unic significat del “sic” és remarcar que les paraules són literals, i deixar a la voluntat del lector la seva interpretació.
Però el que m’ha cridat més l’atenció és la resposta totalment diferent que has donat al meu article (àtac, que diries tú) al comentari que has fet al meu blog al respecte, i la resposta que hi donis aquí. Mentres allà intentes argumentar sobre la visita que Himmler va fer a Montserrat, que, de fet, és l’únic punt del teu article que em prenc la molestia de refutar; aquí tornes a repetir tots els altres arguments o, millor dit, parlant de temes que ni tan sols surten a l’article original (per exemple, de Prat de la Riba) i dels que, per tant, mai he pogut escriure.
Després parles de “pancatalanistes”, com si jo ho fos, dient que “És més, es gran problema des pancatalanistes”, llàstima que sóc tant pancatalanista com ho puguis ser tú.
Respecte al tema d’Air Berlin (divertidissim això de “Logo Nazi from Catalonia, not Balearics"), dius “que crida al boicot donant adreses.”. Què entens tú per boicot? Boicot seria demanar que ningú voli amb aquesta companyia; no animar la gent a enviar un e-mail. Per cert, d’on et treus que jo he “editant un insultant logo d’Airberlin amb una esvàstica”? Si fins i tot aclareixo que l’he trobat per Internet...
“De ses afirmacions de que es catalans són àries -amb “avals cientifics” cranoencefàlics per argumentar ses seves afirmacions- no vull ni parlar (que vaja a una biblioteca)”. Quines afirmacions? Qualsevol que llegeixi el meu article veurà que no meves, així que em repugna que insinuis que ho són. Aquests són els teus arguments? Aquest és un tema sobre el que jo no tinc ni intenció ni voluntat d’entrar. Segueixes amb Prat de la Riba, Rovira i Virgili, com si estiguessis refutant afirmacions meves, quan de tot això no n’he dit res; de fet ni tan sols en parlaves a l’article original que jo critico (suposso que confies que els teus lectors no es pendràn la molestia de llegir la meva crítica).
Deixarem de banda tots els paràgrafs que dediques a aquests temes que res tenen a veure amb el meu blog, i continuarem amb el “Regne de Mallorca”. Realment no esperava que vos feris tant el meu comentari sobre l’”aspecte” de l’administrador d’aquest blog. Com a resum extreure això de “s’en cuida molt be d’insultar, menysprear i dir mentides”; “insultar” i “menysprear” són conceptes relatius, sobre els que no té sentit discutir, però respecte a les “mentides” resulta que no n’has desvetllat ni una sola.
Ara bé el moment que realment m’ha entendrit ha estat aquest: jo un “un pobre esperit solitari i antisocial sense arguments” (segons l’“administrador de s’"exitós" Blog “Regne de Mallorca””) i un “indocumentat”, “català d’aquest blog casolà” o un “pardal assoleiat” hagi merescut una de les famoses composicions de Toni Cantarelles, de títol “blog-danalisi-critica-amb-links-de-lobbys-radicals1.jpg”.
El més còmic es l’explicació/justificació/excusa final sobre les teves composicions: “Jo -i qualsevol- puc juntar fotos per oferir al lector segons es seu criteri, puc fer un us irònic i sarcàstic de ses imatges, peró mai gosaría editar una foto d’en Carod afegint-li una esvàstica en es front (per exemple). Altre cosa és recoir imatges que són públiques a Internet.” Com ja he esmentat abans, i com sembla que tú no has comprés, el fotomontatge amb el logo d’Air Berlin no és meu, i així ho diu a l’entrada que declares haver llegit: “aquí us poso una que he trobat per internet” (sort que dius que entens el català “de Barcelona” perfectament),
Realment les teves fonts (quan les cites, cosa que rarament succeeix) són ben representatives: el mundialment reconegut “Studien zu Sprache, Literatur und Kultur”, que porta com a subtítol ”Resultats del Viatge Cultural 1996 organitzat pel Consell Insular de Mallorca”. Això és una font? I encara et sorprens de que no fos del gust de la "Consellería de Cultura”.
No voldria acabar sense agraïr-vos, tant a tú com a s’exitós Tomas Ribot, haver-me dedicat el vostre valuossissim temps.
PS2: També em fan gracia els apartats dins dels que “he anat a parar”: “Bruta Política, CATALANISME BRUT, Gonellisme, La cosa catalana”.
POST SCRIPTUM ADICIONAL
Al respondre la crítica que Toni Canterellas em dedicava, em vaig limitar a respondre les qüestions de les que jo havia tractat al meu blog, ignorant deliberadament, altres qüestions que ell barrejava intencionadament amb la crítica dirigida a mí, segurament amb l’intenció de confondre.
Aclarit això, aprofitarem l’oportunitat de fer alguns comentaris sobre les afirmacions que realitza que no havia analitzat.
En primer lloc, recuperar la defensa que fa de les seves afirmacions: “A tot aixó, ben documentat pels historiadors, des de sectors de Catalunya li diven: “Revisionisme Històric”,” la documentació a que es refereix Toni Cantarellas es limita a un “crec que no fa falta afegir més (que vaja a una biblioteca o al registre d’associacions).” Això sí que es documentació històrica!
En primer lloc acusa a Pompeu Fabra de ser membre de “
Sa Societat Eugenèsica per a la Preservació de la Raça Catalana” [
*]. Primera “inexactitud”; en Toni Cantarellas està barrejant aquí dues acusacions que se li fan a Pompeu Fabra: la primera és haver esta membre pressumptament de la “
Societat Catalana d’Eugenèsia” i l’altra haver signat pressumptament un manifest “
Per la preservació de la raça catalana” al 1934. I per què dic pressumptament? Doncs perque he estat buscant l’origen d’aquests acusacions i la font més fiable que he trobat és aquesta tesi doctoral:
“
LAS ARGUCIAS DE LA INTEGRACIÓN. Construcción nacional y gobierno de lo social a través de las políticas de integración de inmigrantes.Los casos de Cataluña y Madrid” [
PDF] de Sandra Gil Araujo (Universidad Complutense de Madrid).
On diu:
“Así, y siguiendo a González Vilalta, en 1934 aparece en la prensa un manifiesto titulado Por la preservación de la raza catalana, firmado por personajes tan ilustres como Pomepu Fabra y Jaume Pi i Sunyer, entre otros. Paralelamente el economista Xavier Ribó argumentaba desde un periódico que el problema de la población en Cataluña se veía complicado por la inmigración forastera y por esa razón, no podía ser más oportuna la constitución de una Sociedad Catalana de Eugenesia. 309”
Doncs en aquesta tesi, que aporta 476 referències, a la referència número 309, que seguéix a les acusacions efectuades contra Pompeu Fabra, es llegeix: “Algunos titulares de la prensa de la época permiten intuir las visiones y problematizaciones hegemónicas de la cuestión migratoria: “Los peligros de la Inmigración incontrolada”, “El problema de la inmigración”, “El Murcianismo”, “Los inmigrantes del Sur”, “Catalanes y no catalanes”, “En catalán nos entenderíamos mejor”, “Murcia exportadora de hombres”, “Los lugares exóticos”, “Inmigración incontrolada y orden público” (González Vilata 2002).”, que, com podeu veure, no fa referència a Pompeu Fabra.
Després Cantarellas atribueix les següents afirmacions a Prat de la Riba:
““Els catalans són una raça històrica”.
Sobre sa castellanització: “és tan sols una costra sobreposada, que es romp, deixant sortir intacta, inmaculada, la pedra indestructible de la raça”.
“Els pobles bàrbars han d’esser sotmesos a les bones o per la força. Les potencies cultes tenen el deure moral d’expansionar-se per sobre les poblacions retrasades”
(totes ses cites són de “La Nacionalitat Catalana”, Prat de la Riba).”
Aquí doncs, sí cita la font, segons Toni Cantarellas seria l’obra de Prat de la Riba “
La nacionalitat catalana”. En
aquest enllaç podeu trobar la versió facsímil de l’obra en format pdf. Doncs bè, si busqueu en el llibre qualsevol de les afirmacions anterior que Toni Cantarellas afirma que hi apareixen, veure-ho que és totalment fals. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos: descarregueu el PDF i utilitzeu un programa
OCR per convertir-lo en un arxiu de text; llavors realitzeu una búsqueda de les paraules que el senyor Cantarellas afirma que hi apareixen i veureu que és fals.
Respecte a la primera afirmació atribuida a Prat de la Riba, “Els catalans són una raça històrica”, el més semblant que apareix és: “d'aquesta ampliació del sentit propi de la última paraula va néi¬xer la confusió de la raça històrica o varie¬tat de la especie de les societats”.
Sobre la crosta que segons Cantarellas Prat de la Riba compara amb la ”castellanització”; l’única referència a alguna “crosta” és la següent: “Les neus de les montanyes se fonen, engroixint els rius que porten a la plana la força acumulada de ge¬leres y congestes; la terra sent penetrar, per totes ses molècules, la humitat amorosa de l'aigua que feconda; sota la crosta de les glaçades o el gruix protector de neu y gebre, les llevors tremolen y es clivellen, obrintse pera donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l'estremitut, l'es-garrifança, que anuncia la nova pujada de la sava”; una metàfora sobre la cultura catalana que en res s’assembla a les paraules inventades per Toni Cantarellas.
I la darrera afirmació (sobre els “pobles bàrbars” i les “poblacions retrassades”) simplement no existeix.
És el gran problema de tots els moviments que pretenen reescriure la història: la retroalimentació; potenciada encara més pel funcionament d'Internet. Copien i peguen sense tenir en compte les fonts (quan existeixen), alterant les frasses, les dades, etc. I al final, el que queda no s’assembla gens, ja no a la realitat, sinó ni tan sols a la invenció original.
I, amb tot això, dono per finalitzat el temps que dedico al senyor Toni Cantarellas.
