Milosevic's Exoneration

"The exoneration of a man accused of the worst of crimes, genocide, made no headlines. Neither the BBC nor CNN covered it. The Guardian allowed a brief commentary. Such a rare official admission was buried or suppressed, understandably. It would explain too much about how the rulers of the world rule.

The International Criminal Tribunal for the former Yugoslavia (ICTY) in The Hague has quietly cleared the late Serbian president, Slobodan Milosevic, of war crimes committed during the 1992-95 Bosnian war, including the massacre at Srebrenica.

Far from conspiring with the convicted Bosnian-Serb leader Radovan Karadzic, Milosevic actually "condemned ethnic cleansing", opposed Karadzic and tried to stop the war that dismembered Yugoslavia. Buried near the end of a 2,590 page judgement on Karadzic last February, this truth further demolishes the propaganda that justified Nato's illegal onslaught on Serbia in 1999.

Milosevic died of a heart attack in 2006, alone in his cell in The Hague, during what amounted to a bogus trial by an American-invented "international tribunal". Denied heart surgery that might have saved his life, his condition worsened and was monitored and kept secret by US officials, as WikiLeaks has since revealed.

Milosevic was the victim of war propaganda that today runs like a torrent across our screens and newspapers and beckons great danger for us all. He was the prototype demon, vilified by the western media as the "butcher of the Balkans" who was responsible for "genocide", especially in the secessionist Yugoslav province of Kosovo. Prime Minister Tony Blair said so, invoked the Holocaust and demanded action against "this new Hitler". David Scheffer, the US ambassador-at-large for war crimes [sic], declared that as many as "225,000 ethnic Albanian men aged between 14 and 59" may have been murdered by Milosevic's forces.

This was the justification for Nato's bombing, led by Bill Clinton and Blair, that killed hundreds of civilians in hospitals, schools, churches, parks and television studios and destroyed Serbia's economic infrastructure. It was blatantly ideological; at a notorious "peace conference" in Rambouillet in France, Milosevic was confronted by Madeleine Albright, the US secretary of state, who was to achieve infamy with her remark that the deaths of half a million Iraqi children were "worth it".

Albright delivered an "offer" to Milosevic that no national leader could accept. Unless he agreed to the foreign military occupation of his country, with the occupying forces "outside the legal process", and to the imposition of a neo-liberal "free market", Serbia would be bombed. This was contained in an "Appendix B", which the media failed to read or suppressed. The aim was to crush Europe's last independent "socialist" state.

Once Nato began bombing, there was a stampede of Kosovar refugees "fleeing a holocaust". When it was over, international police teams descended on Kosovo to exhume the victims of the "holocaust". The FBI failed to find a single mass grave and went home. The Spanish forensic team did the same, its leader angrily denouncing "a semantic pirouette by the war propaganda machines". The final count of the dead in Kosovo was 2,788. This included combatants on both sides and Serbs and Roma murdered by the pro-Nato Kosovo Liberation Front. There was no genocide. The Nato attack was both a fraud and a war crime." [John Pilger]

Eurovision 2011 - Nina con "Charoban"

Otra edición de Eurovision y de nuevo se confirma mi teoría de que el futuro de este festival son los "Hotties & Freaks" (es decir, las tias buenas y los frikis). Y también me recuerda mi firme promesa (que anoche obviamente rompí) de no volver jamás de los jamases a ver ninguna edición. ¿Y cuándo y porqué prometí algo tan estúpido? Pues fue tras ver a Bilan Dima (Dima Bilan, para los rusos) ganar el festival en 2008 acompañado por un violinista y un patinador peinados como el Príncipe de Bequelar (si creen que exagero y/o han olvidado ese entrañable momento, les animo a visionar este video, donde el cantante ruso parece sufrir más que Alves tras una entrada conjunta de Pepe y "Cerdo" Ramos).

Pues ayer rompí mi juramento y, como suele suceder en estos casos, tuve que pagar por ello. ¿El precio? Ver ganar a los representantes de Azerbayán, con una canción sencillamente horrorosa. Y lo que es peor, tras soportar lo que parecía una serie interminable de canciones clónicas en inglés, suena una canción cojonuda (sí, cojonuda), que ni es en inglés ni la canta una rubia de larga melena, la que seguramente sea LA MEJOR CANCIÓN presentada en Eurovision en décadas... Pues va y queda por debajo de la mitad de la tabla.

Bueno, para los que no la oyeron o los que quieran redescubrirla, aquí tienen el vídeo (por cierto, era la de Serbia, Nina cantando "Charoban":

Hipocresía Internacional

La explosión del conflicto saharaui en el territorio ocupado por la dictadura marroquí ha puesto de manifiesto la doble moral de la mayoría de instituciones internacionales, así como de muchos de nuestros "intelectuales".

Esa doble moral se manifiesta en muchas ocasiones en sentido contrario. Nuestros intelectuales, a pesar de que desde los tiempos de la marcha verde Marruecos mantiene su ocupación del Sahara antes-español, pocas veces han denunciado, salvo el ridículo episodio de Aminetou Haidar, que convirtió el problema del Sahara en un reality show. Ciertamente es mucho más "divertido" criticar a Israel que a Marruecos.

Pero aun más, a nivel de instituciones, el caso es aun más sangrante; por mucho menos de los crímenes cometidos por Israel en los territorios ocupados o por Marruecos en el Sahara, Serbia fue bombardeada y los serbios expulsados de Kosovo. Porque como ya hemos comentado (y demostrado) en varias ocasiones, en contra de lo que nos han ido repitiendo a posteriori, los bombardeos sobre Serbia se iniciaron antes de la (innegable) limpieza étnica promovida por Milosevic.

Not all battles lost...

It is frequently said that Catalans and Serbs are the only nations who celebrate a defeat. Maybe the word celebrate is not the most acurate, but it has something of truth.

Catalonia's National Day is September 11th, remembering the same day of 1714 when the troops of Phillip V broke the defense of the city of Barcelona. After that began a repression that in many ways it took almost 300 years to come over; that would be the case of the town of Lleida, that lost, after that war, its Cathedral (one of the most important of all Europe in that time) that was converted into a military settlement; its City hall and its University; along with a great part of houses, destroyed to build a new fortress to control de city.

Serbia remembers the defeat against the ottoman empire, in 1389, the famous "Battle of Kosovo". But some historian arguee that these defeat was not so. It is undeniable that Ottomans won the battle but it is true too that the number of casualties suffered by the Ottomans (including Sultan Murad I) stopped the advance of the Ottomans into Europe.

This is the reason why the serbian defeat would not be so, as they achieved their major goal; stop islam from advancing into Europe. And on behalf the freedom that we enjoy now, all europeans should thank the serbian nation for their sacrifice.

This is how Christendom disappears

Between March 17 and 19, 2004, albanians from Kosovo led a progrom against the remaining serbs and their cultural trace.

Albanian girl looting at the ruins of the Saint George Cathedral, Prizren.

Albanian flags in front of burning serbian houses

Kosovo Sí/Osetia No

Fa temps que tinc pendent una entrada sobre el conflicte de Georgia.

Després de la independència de Kosovo, les autoritats russes van advertir que això obriria la caixa de Pandora. Podia semblar una mostra d'impotència davant d'un fet consumat, però ara es demostra que Russia es va pendre aquell precedent molt seriossament, declarant la independència d'Osetia del Sur. I clar, la pregunta que fan els russos davant les crítiques occidentals és, per què Kosovo sí i Osetia no? I realment ningú té una resposta (plausible).

L'única excusa possible podria afirmar que es tracta de situacions diferents però els paralelismes són evidents: tot i que posteriorment s'ha intentat ocultar (o oblidar) la intervenció russa va ser la resposta als bombardejos per part de Georgia del territori d'Osetia; el 90% de la població d'Osetia tenen passaport rus (percentatge encara major al d'albanokosovars a Kosovo); i respecte als bombardejos russos sobre Georgia, no bombardejar EEUU Serbia per obligar-la a abandonar Kosovo? Així doncs, on està la diferència?

L'únic diferent és el tractament que la majoria de mitjans de comunicació han fet del conflicte.

Kosovo: Epíleg

Ahir van ser les eleccions de Sèrbia. En elles s’elegia entre dos candidats ben diferents: un pro-rus i contrari a la independència de Kosovo; l’altre pro-europeu i més disposat a aceptar la independència d’aquesta provincia serbia. Les darreres notícies donarien una lleugera victòria pel segon.

Sembla, doncs, que la independència de Kosovo no serà traumàtica. Però què ha passat per arribar fins aquí? Aparentment la història es pot resumir en tres fases: neteja ètnica, guerra humanitaria (sigui el que sigui això...) i protectorat de l’ONU. Però, com totes les guerres, no és tan simple com alguns s’esforcen en fer-nos creure…


Quan veiem aquestes fotos (i algunes de les que hi ha al final d'aquest article) ràpidament pensem en el exode albano-kosovar…però no, són serbis, fugint del Kosovo de la era OTAN.

Què va succeir abans de la guerra? Com vaig llegir un cop, sembla que la història de Kosovo salti de la derrota dels serbis davant l’imperi otomà al 1389 fins a l’aparició de Milosevic.


Quan Milosevic arriba al poder Kosovo compta amb una certa autonomia. Però, encara que sembli difícil de creure, la minoria serbia és perseguida i acosada per la majoria albanesa. Podem trobar nombrosos articles dels anys 80 que ho documenten:

“…but Serbs in some of the neighboring villages have reportedly been harassed by Albanians and have packed up and left the region.”
(…)
"The [Albanian] nationalists have a two-point platform," according to Becir Hoti, an executive secretary of the Communist Party of Kosovo, "first to establish what they call an ethnically clean Albanian republic and then the merger with Albania to form a greater Albania."

Això està extret d’un article del New York Times de 1982! (Marvine Howe, The New York Times; July 12, 1982 [*]). Però n’hi ha molt més, que podem llegir aquí.

És en aquest ambient, i després del polèmic informe SANU [*], que Milosevic anula l’autonomia de Kosovo. Comença un periode en el que la majoria albanesa passarà a ser la discriminada.

El 22 d’abril de 1996 va apareixer en escena un altre dels actors clau: l’UCK, o exèrcit d’alliberament de Kosovo [*], amb quatre atemptats simultanis. La seva estrategia era simple: atacar els interessos serbis per provocar la resposta serbia contra la població civil, i així aconseguir recolzament internacional per la seva causa. Aíxi ho confessen els seus liders al documental de la BBC: Moral combat. NATO at war [*]. Aquí teniu la transcripció completa del documental amb totes les declaracions.

L’UCK és una organització terrorista financiada bàsicament mitjançant el tràfic de drogues i tot tipus de activitats mafioses [*].

Però la seva estrategia va tenir el resultat esperat i les Nacions Unides van enviar un respresentant, William Walker, qui es va caracteritzar per una discutible visió dels fets (condemnant d’igual manera l’assassinat d’un adolescent en un bar, com les morts d’uns membres de l’UCK en combat) [*].

Era aquest individu el més adequat per portar a terme aquesta missió? Examinant una mica el seu passat, potser no; se’l considera responsable de tapar l’assassinat de sis capellans jesuites i dues dones a El Salvador al 1989. Walker va insinuar que havia estat el FMLN, quan tothom sospitava (com després es va demostrar) que darrera hi havia l’exèrcit [*].

Però William Walker es va fer celebre després de l’incident de Račak [*], quan, sense cap tipus d’investigació, va afirmar taxativament que les forces serbies havien executat uns 45 albanesos [*].

La investigació de Walker, amb les mans a la butxaca.

Dos complices.

Encara ara no s’ha aclarit el que va succeir realment, però existiesen testimonis que declaren que els fets van tenir lloc de manera diferent a com ho va vendre Walker:

“When at 10 a.m. they entered the village in the wake of a police armored vehicle, the village was nearly deserted. They advanced through the streets under the fire of the Kosovo Liberation Army (UCK) fighters lying in ambush in the woods above the village. The exchange of fire continued throughout the operation, with more or less intensity. The main fighting took place in the woods. The Albanians who had fled the village when the first Serb shells were fired at dawn tried to escape. There they ran into Serbian police who had surrounded the village. The UCK was trapped in between. The object of the violent police attack on Friday was a stronghold of UCK Albanian independence fighters. Virtually all the inhabitants had fled Racak during the frightful Serb offensive of the summer of 1998. With few exceptions, they had not come back. ‘Smoke came from only two chimneys,’ noted one of the two AP TV reporters". (Christophe Chatelot: "Were the Racak dead really coldly massacred?", Le Monde, 21st January 1999).

Aquí teniu més articles sobre el tema.

William Walker reconeix en privat, segons Klaus Naumann (director de l’OTAN) que la majoria d’incidents durant el cessament de foc van ser ocasionats per l’UCK. Tot i això, a conseqüència de l’incident de Račak , es celebra la conferència de Rambouillet. Però aquesta és una excusa. Segons reconeix la mateixa Madeleine Albright, ella va dir a la delegació albanesa que havien de signar doncs si ells signaven i els serbis també, tenien la autonomia de Kosovo; i si ells signaven i el serbis no, tenien la OTAN a Kosovo. La proposta era tan polenta pels serbis que fins i tot era pitjor que els acords que es van signar al final de la guerra: per exemple la proposta incloia la presència de l’OTAN a Kosovo quan després de la guerra se’n va encarregar l’ONU (com demanaven els serbis a Rambouillet).

El fracas de Rambouillet va justificar l’OTAN per iniciar els bombardejos. I aquest van desencadenar la neteja ètnica per part dels serbis.
El capitol més vergonyos de la campanya de bombardejos va ser la destrucció de la televisió pública. Tot i ser clarament un vehicle de la propaganda de Milosevic, va provocar la mort de 14 persones i va aturar les emissions només durant unes hores. Tony Blair s’excusava de la mort d’aquestes persones dient que ja els havien avisat (¿?). Finalment arriba la capitulació de Belgrad i la seva retirada de Kosovo.

Al fi de la guerra el seguiràn intents de l’UCK de portar la guerra a altres regions de Serbia i de Macedonia [*]. Al mateix temps es succeeixen els crims de l’UCK [*]. Al 2005, el Primer Ministre i exlider del UCK, Ramush Haradinaj, es acusat de crims de guerra.

Els abusos contra la minoria serbia després de la guerra (segons HRW) i, no només contra serbis, sinó també contra altres minories, provoquen un nou exode; i condueixen a un Kosovo etnicament pur, un Kosovo purament albanes.