Showing posts with label jose montilla. Show all posts
Showing posts with label jose montilla. Show all posts

Monday, November 22, 2010

"Gilipollas, ¿de qué os reís, con la que está cayendo?"

Joaquim Llena, el consejero de Agricultura y cabeza de lista del PSC por Lleida, llama "gilipollas" a los convergentes, aludiendo a la sonrisa del logotipo de campaña de CIU. [Cadena Ser]

Pero tal vez debería preguntarle a Montilla, ¿de qué se ríe, si no ríe nunca?


Tuesday, November 16, 2010

Super? Montilla

Suposso que la majoria de lectors ja coneixerà aquesta sèrie de cartells. Realment al PSC pensen que això ajuda a Montilla? Sembla ben bè realitzat pels responsables de campanya de CiU amb un gran sentit de la ironia...


Tuesday, October 26, 2010

La credibilitat de Montilla

Tot i la incredulitat provocada per les declaracions de Montilla afirmant que no reeditaràn el Tripartit, "El tripartito ha hecho un gran servicio, pero su tiempo ha pasado" [La Vanguardia], tenint en compte que ja al 2006 va dir gairebé exactament el mateix:

"EUiA y ERC. De hecho, y sobre una posible repetición del actual gobierno tripartito, Montilla advirtió de que “son demasiados factores de cambio como para decir que este pacto es reeditable. Desde luego –añadió– con otras personas, con otras bases, ya lo veríamos; con las mismas personas, con las mismas bases, está claro que no”." [La Vanguardia]

Pèro, malgrat tot, algunes reaccions han estat bastant sintomàtiques:


"On sí han rebut amb més optimisme les paraules de Montilla ha estat en el PSOE, com s'ha encarregat de demostrar el nou secretari d'Organització socialista, Marcelino Iglesias, que ha assegurat que l'"excel·lent notícia" que no es reeditarà el tripartit "ha relaxat" el partit." [Europapress]

Saturday, October 2, 2010

Hàbil maniobra de Montilla

José Montilla no passarà a la historia com un president memorable, sens dubte. Tampoc pel seu carisma. Però sempre s'ha dit d'ell que era un gran negociador; que ell va ser el responsable de la negociació d'ambdos governs del Tripartit.

Ell va ser un dels principals responsables de l'arribada al poder del PSC del Clan del Baix Llobregat, i de la caiguda en desgràcia del sector catalanista.

Fins i tot El País s'adona del sorprenent de la maniobra de Montilla: "José Montilla culminó ayer una nueva pirueta para mantener el equilibrio entre las dos almas del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) al nombrar número dos de la listas electorales por Barcelona a una de las principales representantes del ala más catalanista del partido. Se trata de Montserrat Tura, consejera de Justicia del Gobierno catalán y una de los dirigentes del PSC que menos reparos han tenido para mostrar, incluso en público, sus posiciones contrarias a cualquier tipo de sumisión del PSC hacia el PSOE. Tura, que comunicó ella misma y en solitario la decisión de Montilla, reivindicó en una conferencia de prensa su derecho a discrepar en el futuro y aseguró que con vistas a las elecciones catalanas del 28 de noviembre defenderá con el mismo ahínco los proyectos "social" y "nacional" del PSC."

Què diferent de la versió donada pel PSC a socialistes.cat: "Tura, que ha afirmat sentir-se “honorada”, ha assegurat també que “estic disposada a treballar tant com faci falta pel que sempre ha estat el meu projecte polític”. Un projecte que ha permès, ha dit la dirigent del PSC, “millorar els serveis públics com mai s’havia fet” a Catalunya. En aquest sentit, ha indicat que els socialistes “volem ser útils als nostres conciutadans” i guanyar-se el seu vot “no només pel que hem fet, sinó també pel que encara no hem fet”."

S'ha d'admetre que la maniobra de Montilla és hàbil; sap que, en el cas improbable de guanyar, serà complicat mantenir l'equilibri entre les dues "families" del PSC, però segurament ara mateix és el que menys el preocupa. Sap que els votants més catalanistes del PSC no entenen la traició soferta a mans de Zapatero i del PSOE i reclamen un cop damunt la taula. El problema és que Montilla, i tot el Clan del Baix Llobregat, són en realitat "comissaris polítics" del PSOE.

Sunday, September 26, 2010

CiU frega la majoria absoluta (segons El País)

El canvi ja no es pot aturar.

"La encuesta es una fotografía del momento en la política catalana, con una profunda desmovilización del electorado de la izquierda y una derecha con todo a punto para volcarse en las urnas. La mayoría absoluta está en los 68 diputados y Convergència i Unió sube hasta los 61, los socialistas retroceden hasta los 28, el Partido Popular vuelve a ser tercera fuerza con 17 diputados, Esquerra Republicana se hunde hasta los 12 diputados e Iniciativa-Esquerra Unida baja hasta 9." [El País]

El que resulta inexplicable és que el soci del Tripartit que pitjor ho ha fet, Iniciativa (s'imaginen desmèrit major?) és el que menys disminueix.

Recordo perfectament, i probablement ja ho hagi comentat, un tertulià de la radio, a l'inici del segon Tripartit, lloant la inteligència de José Montilla al posar a Joan Saura al capdavant de la Conselleria d'Interior; així evitava que Iniciativa actues, como havia fet durat el primer Tripartit, com si ennloc de formar part del Govern, fos part de l'oposició.

I efectivament Montilla va aconseguir el seu objectiu: Iniciativa no ha pogut aquesta legislatura deslligar-se de les decissions presses pel Tripartit. Però Montilla ha pagat la seva aposta política essent enfonsat per les continues i catastrofiques pifies dels consellers d'Iniciativa, encapçalats per Joan Saura i Francesc Baltasar. Montilla va donar la conselleria més delicada del Govern a un incompetent, a un inutil, per evitar-se el desgast polític d'assumir aquesta conselleria. Aquest error, o aquesta temeritat, que tots els catalans hem pagat, ara l'ha de pagar ell políticament.

PS: Sé que és gairebé impossible, però si fos Artur Mas faria l'impossible per aconseguir Montserrat Tura pel seu govern.

Friday, September 17, 2010

El retorn de Celestino

En quina clau s'ha d'interpretar el retorn de Celestino Corbacho? El seu pas per la política nacional/madrilenya/estatal (trieu l'adjectiu que preferiu) no ha estat precissament brillant.

Com a Ministre de Treball ha aconsguit un record d'atur amb d'un 20% [La Vanguardia]. Alguns al·legaran que ha fet tot el possible (i més) però resulta difícil de creure; especialment tenint en compte que som líders de l'eurozona en atur, i que Grècia, el pais de la zona euro més afectat per la crisi, només enregistra un 12% d'atur [eleconomista.es].

Uns altres diran que amb Zapatero no ha tingut marge de maniobra o, pitjor, que ha estat Zapatero qui ha pres les decisions per ell (i crec que ha estat així); en ambdos casos Corbacho hauria d'haver dimitat, per dignitat i per respecte a la ciutadania, si no podia pendre les decisions que ell considerava necessàries, el correcte era dimitir, i si no ho va fet, és perque es fa responsable de totes les decissions presses (i de les no presses).

Així doncs, havent assumit que Corbacho no torna a Catalunya com a premi per la seva excepcional gestió, l'única raó possible que resta, és que torna pel seu nom, és a dir, perque és conegut. Aquest motiu tan aparentment dèbil té molt sentit en el cas socialista, doncs al votant socialista sembla no plantejar-se cap alternativa que no sigui el PSOE/PSC, així doncs l'únic necessari és mobilitzar-lo, i què millor que una cara coneguda...encara que sigui la d'incompetent.

Thursday, July 1, 2010

¿Es Montilla un fascista?

En declaraciones a Onda Cero, Cospedal ha dicho, en referencia a Montilla "Creo que los comportamientos antidemocráticos y en los que se excluyan a determinados partidos políticos porque no piensan igual son comportamientos muy antidemocráticos y muy fascistas", [La Vanguardia]

"el tribunal tan solo ha encontrado 14 artículos que chocan con la Carta Magna hasta declararlos, en parte o en su totalidad, inconstitucionales. En otros 23 artículos y 4 disposiciones, el tribunal considera que el texto del Estatuto catalán se adecua a la Constitución, siempre y cuando se interpreten como fijan los magistrados en distintos fundamentos jurídicos. En 74 de los 114 artículos recurridos, no hubo ni retoques ni interpretación alguna" [El País]

Es decir, el Tribunal Constitucional sólo ha aceptado el recurso del PP en 14 de 114 artículos recurridos, es decir sólo el 12,28%. Sobre el 21% no acepta el recurso y sólo establece la correcta interpretación. Y sobre el 66,66% restante no dice absolutamente nada. Esta sentencia deja en muy mal lugar al PP, cuya interpretación de la Constitución parece estar en las antípodas de la del Tribunal Constitucional. Parece pues, poco apropiado que el PP pretenda ahora calificar de "fascista" al presidente de una comunidad que, a pesar de mi profundo desacuerdo política, salió de unas elecciones democráticas, lo que no puede decirse de los líderes del PP.

PS: Cospedal también declaró que alguien que está "en caída libre en términos de perspectivas electorales" debería tener en cuenta que "no vale todo", "ni valen rebeldías, ni rebeliones institucionales, ni reediciones del Pacto del Tinell", "; ¿rebeliones institucionales no es lo que promovía Esperanza Aguirre?

Tuesday, March 23, 2010

Artículo de Francesc-Marc Álvaro sobre la entrevista a Montilla

Aquí les adjunto un artículo de Francesc-Marc Álvaro sobre los ataques sufridos por Mónica Terribas tras su entrevista a José Montilla en La Vanguardia:

"Los que tenemos constancia del control de nuestras palabras en artículos y tertulias de radio (y hemos sido incluidos en listas negras) no nos extrañamos de que a los dirigentes del PSC les haya irritado la entrevista que le hizo Mònica Terribas en TV3. El socialismo catalán soporta muy mal la crítica allí donde gobierna. Lejos quedan sus encendidos cantos al pluralismo y a la función escrutadora de los medios públicos cuando Pujol presidía el Govern de la Generalitat. Curiosamente, en los ayuntamientos donde el PSC tiene mayoría, la plasmación de estos altos principios en los medios de titularidad municipal es perfectamente descriptible.

Este planteamiento tramposo tiene varios corolarios que intoxican la vida periodística hasta lo grotesco: por ejemplo, si un periodista ha desempeñado responsabilidades como jefe de comunicación en la órbita del PSC o de ICV, puede volver al otro lado como un excelente profesional independiente; si el periodista, en cambio, ha trabajado en la órbita de CiU, se le estigmatiza como sospechoso de un crimen terrible. Es lo habitual. Cuando Martí Anglada fue candidato a la presidencia del Col·- legi de Periodistes, los supuestos progresistas recordaron como algo indecoroso que el prestigioso periodista había dirigido los servicios de prensa del Partido Reformista Democrático que impulsó Miquel Roca en 1986. Hay siempre dos raseros. La supuesta superioridad moral de la izquierda produce este festival de sectarismos.

Un país que se dedica a debatir sobre la labor de la entrevistadora en vez de analizar las palabras del presidente es un país que necesita ir al psiquiatra con urgencia. Hablemos, pues, del entrevistado. El problema de Montilla no son las entrevistas incisivas, sino las entrevistas, a secas. ¿Vamos a descubrir, a estas alturas, que elemperador va desnudo? Montilla –y Xavier Sala i Martín ya lo puso en evidencia cuando le entrevistó para La Vanguardia durante la campaña del 2006– no tiene la rapidez, la flexibilidad ni la seguridad en sí mismo que se espera de un líder. La entrevista de Terribas tuvo el gran acierto de mostrarnos a Montilla sin máscara, más allá de la propaganda y el marketing, enfrentado sin red a una realidad que le supera.

Pocas veces la verdad se ha visto tan nítidamente en la pequeña pantalla. Lo extraño es que los asesores de Montilla no calcularan el riesgo. ¿Tan poco le conocen? Hasta en la biografía oficial del president, de reciente aparición, se habla de esto: "Certament, José Montilla, anomenat Guerrillero quan feia política en la clandestinitat, està en una situació d'inferioritat de condicions clamorosa davant una periodista guerrillera com és la directora de la televisió pública catalana".

Terribas cometió un pecado que el PSC no le perdonará nunca: hizo que la indudable falta de liderazgo que lastra a Montilla aflorara en directo, ante la audiencia, con todo su esplendor. Demasiada verdad para gente tan poco acostumbrada a ella.
"

Monday, March 22, 2010

Els problemes del PSC amb la llibertat d'informació

Els socialistes no han tingut mai una especial sensibilitat envers la llibertat d'informació. Però la seva arribada al poder de la Generalitat va caracteritzar-se per l'afany intervencionista exemplificat en el concepte enunciat per Joan Ferran de la "crosta nacionalista".

Però l'entrevista que Mònica Terribas va realitzar al President de la Generalitat, José Montilla, ha tornat a exposar a la llum el concepte que tenen els socialistes de la funció dels mitjans de comunicació públics: servilisme.

Les reaccions sobre l'entrevista, els àtacs a Terribas, han anat des de l'insult personal fins a la crítica pressumptament constructiva, però totes amb un rerafons intervencionista.

Joan Ferran, al seu blog, escriu: "A un President de Catalunya - sigui qui sigui- no se’l pot interrompre constantment, ni intentar fer-lo caure en paranys o contradiccions. Cal respectar el seu ritme i deixar que expliqui els seus posicionaments sense pressa, fent servir tot el temps que calgui. Una entrevista al President de Catalunya no pot esdevenir, o semblar, un interrogatori." I llavors, senyor Ferra, com ha de ser, segons vosté, l'entrevista a un president de la Generalitat? Digui-ho, sisplau.

Terribas també va rebre crítiques de Josep Maria Balcells titllava l'entrevista de "dura" i de "poc respectuosa", i acusava Terribas d' "assetjar" Montilla per "pressa", amb preguntes "que el van posar a la defensiva", i que Terribas defensés "el punt de vista dels crítics" amb la gestió del caos elèctric [directe!cat]

Però qui ha aconseguit major protagonisme ha estat Miguel Ángel Martin López, càrrec del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. Martin va qualificar Terribas al seu Facebook de "mal follada" i també de ser "mala persona", "tendenciosa", "faltona", "cínica" i "despectiva cap al seu President", "descarada" i "pocavergonya". Evidentment ja ha eliminat aquestes entrades.



Sunday, February 14, 2010

Interessantíssim article a La Vanguardia: "La hipótesis de un aterrizaje de Chacón planea en los movimientos internos del PSC"

"M. DOLORES GARCÍA Barcelona 13/02/2010 Actualizada a las 01:52h Política

El conseller Antoni Castells acudió el miércoles a la conferencia que su colega de gobierno, Ernest Maragall, pronunciaba en el Foro Nueva Economía. El titular de Educació enseñó enseguida sus cartas: "No sé si muchos de ustedes esperan que hable mucho de educación. Hablaré de eso, sí, pero de otra manera…" ¡Y de qué manera! Castells se fue antes de que acabara la conferencia porque debía acudir al pleno del Parlament, pero ya sabía por dónde iban los tiros. No en vano los dos consellers, junto con la titular de Justícia, Montserrat Tura, y la de Salut, Marina Geli, han tenido oportunidad de hablar largo y tendido sobre el diagnóstico del país y del tripartito en encuentros frecuentes. Suelen citarse a comer en la propia sede de la Conselleria d'Economia. A veces se suma otro conseller, Joaquim Nadal. Todos enmarcados en el sector más catalanista del PSC. Entre ellos han hablado muchas veces de la necesidad de un liderazgo fuerte, de la nefasta experiencia tripartita, de la conveniencia de tener un grupo en el Congreso autónomo respecto del PSOE y de la soterrada posibilidad de la sociovergencia… Algunos de esos ítems, los primeros, asomaron en la conferencia de Ernest Maragall, con la guinda añadida de que los catalanes están "fatigados" de tripartito.

MÁS INFORMACIÓN
Mas responde a Ernest Maragall que "CiU no está fatigada ni cansada"
Ridao pide unidad a los partidos catalanes para impulsar un pacto de Estado contra la crisis
Pajín no "tolerará" que digan que el Gobierno recorta derechos sociales
Al presidente de la Generalitat y primer secretario del PSC le sentó el discurso como una patada en el estómago y no dudó en enmendarle plana al día siguiente. Aquí de lo único que estamos fatigados es de aquellos que sólo "se miran el ombligo", vino a decir Montilla. Castells se dio por aludido. Escribió unas notas en un papel y se colocó ante los micrófonos en el Parlament, sin conceder preguntas a los periodistas, para defender a su colega Maragall, mientras algún diputado del aparato del PSC rondaba intranquilo por los pasillos. Castells adoptó un tono solemne e indignado: "Negar el debate libre y negar la realidad es siempre un error que yo trataré que mi partido no cometa". En la dirección del PSC no daban crédito. El conseller de Economia había llegado demasiado lejos, en el fondo y en la forma: cuestionando la libertad de expresión en el partido y leyendo un comunicado, como si fuera el mismísimo presidente de la Generalitat. "¡Pero qué se habrá creído!", retumbó en algún despacho.

Las intenciones del grupo liderado por Castells, en cuyos argumentos recalan otros socialistas fuera del Govern como Ferran Mascarell, son objeto de multitud de cábalas. El conseller ha manifestado en privado su deseo de crear algún tipo de plataforma o corriente política, siempre después de las elecciones para no dañar las expectativas del partido. Ya participó de una experiencia de ese tipo con Raimon Obiols bautizada como Nou Cicle, que apenas ha tenido visibilidad pública. Su insinuación es que piensa ir más allá. Estos días Castells está muy activo a la hora de expresar sus opiniones políticas. Y estas son calcadas a las que explicó Ernest Maragall en su conferencia. Podrían resumirse en las tres ces: crisis económica, crisis del sistema democrático y crisis en la relación de Catalunya con España. Ambos concluyen que el PSC no está dando respuesta a las tres ces. Y, lo más importante, acusan al aparato del partido de imponer una férrea disciplina que impide el debate interno sobre estas y otras cuestiones.

Pero tras el pulso de este grupo hay quien ve tribulaciones más mundanas. Si Castells fue número dos de Montilla en la lista del PSC fue para compensar la salida de Pasqual Maragall. Pero aquello es historia. Si los socialistas volvieran a la oposición –el futuro de Montilla es una incógnita–, es razonable pensar que no ejercería de jefe del grupo parlamentario. Ningún ex president lo ha hecho. En ese caso, el aparato del PSC no tolerará que el grupo parlamentario quede en manos de Castells y sus seguidores. Hay, por tanto, otro plan.

En ese plan podría figurar Carme Chacón. La carrera de la ministra como delfín de Zapatero está cada vez más plagada de obstáculos. Chacón no es una candidata que tenga el beneplácito del (aún) poderoso socialismo andaluz, pero Zapatero la habría impuesto. Pero la actual debilidad del presidente no le permite tales proezas. Al acabar el semestre europeo, todo apunta a un cambio de gobierno. Chacón podría volver a Catalunya a reforzar la lista de Montilla en un momento difícil y garantizar el futuro para el PSC. Se trata en estos momentos de una opción en la recámara, ya que aún faltan muchos meses para las elecciones.

Los movimientos de Castells podrían tener su origen en ese eventual desplazamiento o, precisamente, podrían buscar un blindaje en su puesto, ya que el PSC tendrá más difícil desbancarle bajo la sospecha de un castigo por atreverse a discrepar en público.

Sea como sea, a la exigencia de debate interno planteada por el sector catalanista, la dirección del PSC replica que aún no han escuchado ninguna propuesta concreta para debatir. Recuerdan que en cada congreso del partido se ha votado y tumbado la creación de un grupo parlamentario propio en Madrid. Y que nadie dentro del PSC ha planteado la sociovergencia en serio. Por eso, el aparato está convencido de que el grupo de Castells ha lanzado una piedra para esconder la mano. Una vez más.
"

Tuesday, November 10, 2009

Anna Hernández Bonancia, pluriempleada



La setmana passada es van desvetllar els càrrecs públics i feines d'Anna Hernández, la dona de José Montilla, president de Catalunya. La llista és:

- Regidora d’Urbanisme de L’Ajuntament de Sant Just Desvern.
- 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de Sant Just Desvern.
- Presidenta de PROMUSA.
- Presidenta de PROECSA.
- Gerent del Consorci de la Colonia Güell.
- Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.
- Consellera del Tunel del Cadí, Concessionaria S.A.
- Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.
- Consellera del Barri de la Mina.
- Delegada de L’Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.
- Consellera de La Caixa.
- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
- Vocal del Consorci Sanitari Integral.
- Vocal de la Fundació Caviga.
- Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona

La publicació d'aquesta noticia ha generat una gran polèmica. En realitat, gairebé la meitat dels càrrecs que apareixen en la llista estàn relacionats directament amb el seu càrrec a l'ajuntament de Sant Just Desvern. La resta són càrrecs aconseguits per ser qui és.

Però arran dels càrrecs que exerceix (o no), el que m'ha semblat més fascinant és l'evolució política d'Anna Hernández. Si anem a la pàgina del PSC, en la biografia d'Anna Hernández, només trobem:




Biografia formativa


Llicenciada en Dret,postgrau i màster per les facultats de Dret i Econòmiques i per ESADE en tècniques de Gestió Gerencial de l'Administració Pública.



Però el que realment m'ha deixat astorat és la noticia, no he aconseguit confirmar-la de que Anna Hernández es va iniciar en el món de la política al PP (sí, al PP) com a regidora de Gavà, que es va casar amb un regidor socialista del mateix ajuntament de Gavà i que, portada per l'amor o algun altre fort sentiment, es va passar al PSC. El matrimoni hauria fracassat i Anna Hernández hauria conegut llavors l'actual president José Montilla.

ACTUALITZACIÓ DEL 11/11/09:

El passat dia 5 va apareixer a la web de la Diputació de Barcelona un nota de premsa desmentint que n'Anna Hernández tingui tots els càrrecs i feines que se li atribuiexen:

"cal remarcar, en contra del que s'ha dit, que només percep un sou i que a l'actualitat no té cap dels càrrecs que s'indiquen a continuació:

- Vocal de la fundació CAVIGA
- Consellera de Foment de Ciutat Vella
- Consellera del Consorci del parc Agrari
- Vocal del Consorci Sanitari
- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat
- Gerent del Consorci de la Colònia Güell
"

Més enllà de quines siguin els veritables càrrecs i funcions de la senyora Hernández, romanen dos fets: el primer, i com ja haviem comentat, sobre l'evolució política d'aquesta senyora (realment es va iniciar en política al PP?); i el segon, i sorgit del comunicat de la DIBA (Diputació de Barcelona), és, si és gaire freqüent que la DIBA emeti una nota de premsa desmentint una noticia sobre algú que hi treballa; doncs, la noticia no afecta per a res a la DIBA, exclusivament a la senyora Hernández, i la prova és que de totes les feines que a la nota de premsa es declara que no poseeix, cap d'elles està relacionada amb la DIBA. Per tant, el comunicat és totalment innecesari, des del punt de vista de la DIBA; el que em porta a pensar que només l'han fet per esser Anna Hernández la dona de qui és.


Thursday, October 29, 2009

Manipulació de la justicia

Tornem a assistir a un ús interessat i partidista de la justicia. Fa un temps ens indignavem amb el fet de que cada dia El País publiques una part del sumari secret del cas Gürtel [*][*]. Algú va estar durant dies i setmanes violant el secret de sumari del cas i no va succeir res. Davant de les crítiques totalmet fonamentades del PP, el PSOE i El País van acusar-los de posar en dubte la professionalitat de tots els policies que participaven en el cas (¿?). Aquest delicte flagrant i continuat, a la vista de tothom, només va acabar quan el sumari es va fer públic, i curiosament quan ja no quedava gairebé res escandalos digne d'esser publicat.

Ara assistim a un altre cas similar. Avui mateix El Periodico publica la declaració de Felix Millet davant del jutge [El Periodico], curiosament just després de l'esclat de l'escandol que ha portat a la detenció de un dels principals barons del PSC, Bartomeu Muñoz.


Bartomeu Muñoz amb José Montilla i Nadal

Tuesday, October 27, 2009

Montilla practica la demagogia i la falacia

Per aquells que segueixen dient que Montilla és molt assenyat i serios (una forma de convertir en positiu el fet que es un personatge mediocre, molt hàbil per negociar convenis colectius, però totalment incapaç de dirigir un pais com Catalunya), queden les declaracions realitzades a Algèria pel lider socialista.

Durant una conversa amb periodistes en la seva visita a Algeria, Montilla dubtava que a CiU li passi factura electoral el cas Millet, perquè, segons la seva opinió, als votants de dretes no els influeixen casos de "corrupció" [Europa Press].

Montilla ha indicat que tant el cas Millet com la trama Gürtel, que afecta el PP, proven que a la dreta aquests casos no els afecten electoralment, i ha citat com a exemple que, segons les enquestes, el PP manté les seves expectatives a Madrid i a la Comunitat Valenciana, i va guanyar el PSOE a les eleccions europees de juny.

Aquestes declaracions fan un retrat fidedigne del personatge Montilla, al que alguns pretenen convertir en un exemple de seriositat, competència i saber estar (quan tots ja sabem, des de l'incident amb Xavier Sala i Martí, com és en realitat).

La intencionalitat de les seves declaracions és clara i únicament electoral, amb una idea miserable com que als votants de dretes no els influeixen casos de "corrupció". Té molts collons que un socialista digui això; doncs els votants socialistes (als que Montilla supossem considera d'"esquerres") van demostrar esser els menys crítics amb la corrupció que es pugui imaginar: en ple enfonsament de la ètica i moral en el govern espanyol de Felipe González [*], va obtenir, malgrat tot, ¡més de nou milions de vots al 1993 [*] i gairebé nou milions i mig al 1996 [*]! Aquests són els votants del PSC, els votants de Montilla, ¡i encara té els collons de dir que als votants de dretes no els preocupa la corrupció!

Que Montilla no s'enganyi, si el PSOE i el PSC perden vots a cada enquesta que es fa i cada mes que passa, és només perque ho ESTÀN FENT MOLT MALAMENT, tant malament que als ciutadans els fa POR que segueixin manant, perque ho fan tan malament que cada cop més ciutadans s'adonen que amb el PSOE/PSC no sortirem mai de la crisi.

Tuesday, November 18, 2008

El clan del Baix Llobregat


Confesso que fa uns anys (abans de que deixes la presidència) Pasqual Maragall era una de les personalitats que més em desagradaven del panorama polític, cultural i social de Catalunya. Per a mí representava els pitjors defectes de la Barcelona megalomana i que es creu centre, ja no de Catalunya, sino del món.

Ara m'adono de que era excessivament crític amb Maragall. Com es sol dir, els d'ara fan bons als d'abans. Mai aquesta frasse va ser tan certa. El Clan del Baix Llobregat, que ha pres el govern del PSC (després de fer neteja de qualsevol cosa que fes olor a catalana(ista), mana ara a Catalunya gràcies als seus altres socis del Tripartit; d'Iniciativa no cal dir res, la seva deriva només pot acabar com el Titanic; però el cas de ERC és especialment vergonyos: havent donat el govern de Catalunya a aquest grupuscle socialista.

Però el que li han fet a Maragall (no dubto que les afirmacions de Diana Garrigosa siguin certes) de pressionar-lo a fer pública la seva malaltia per desautoritzar les seves opinions sobre la direcció del PSC [*] és d'una misserabilitat inacceptable.

Una descripció bastant bona de les dues vessants en conflicte dins el PSC es troba aquí:

"El denominado 'Sector Baix Llobregat', liderado por José Montilla Aguilera y los alcaldes socialistas del cinturón industrial de Barcelona, es uno de estos grupos de presión. Controla el aparato del partido, representa un socialismo más marcadamente de izquierdas, con buena sintonía con las bases populares catalanas procedentes de otras comunidades españolas como Andalucía y Extremadura y tiene buena conexión con el PSOE. Miguel Iceta es un buen representante de esta corriente, que debería recuperar la abstención del voto socialista originario de la inmigración española a Cataluña que se produce, desde la recuperación de la democracia, en los comicios catalanes.
(...)
Pepe Montilla es el candidato a la Generalitat de las bases militantes del PSC, pero según las fuentes consultadas, no cuenta con el apoyo del denominado 'Sector Sant Gervasi-Empordá', compuesto por dirigentes socialistas catalanes procedentes de las clasesmedias altas y de la burguesía. Son hijos de las clases privilegiadas, economistas y profesionales liberales en muchos casos, viven en barrios burgusees de Barcelona como Sant Gervasi, Sarria o Pedralbes y suelen tener su segunda residencia en las comarcas gerundenses del Alt o del Baix Empordá. Ideológicamente, pertenecen al sector más moderado de la socialdemocracia, son defensores del mercado y no hacen ascos a un cierto neoliberalismo económico; también son muy catalanistas y en algunos casos su nacionalismo difiere poco del de CiU o ERC. Asimismo, conectan con dificulltades con las clases populares que votan o militan en el PSC."

Tuesday, January 29, 2008

Què és Barrocs?

Fa una mica més d’un any, durant la campanya electoral catalana, Xavier Sala i Martín duia a terme una sèrie d’entrevistes a candidats. Durant una d’aquestes, el 12 d’octubre de 2006, va tenir lloc una de les converses més surrealistas que es van sentir/llegir en aquella campanya. Va ser aquesta:

José Montilla: Perquè em sembla impresentable això que estàs fent.
Xavier Sala-i-Martín: Què estic fent?
José Montilla: No, res. O sigui, ja...és de bon alumne de “Barrocs”, sí, si. Contínua.
Xavier Sala-i-Martín: ”Barrocs”?
José Montilla: No, és igual, és igual. Contínua.
Xavier Sala-i-Martín: No sé que és “Barrocs”.
José Montilla: Val, molt bé. Jo tampoc.

Com ja hauren endevinat es tracta de la entrevista a l’actual president, José Montilla. Durant aquesta, apart dels insults que el Sr.Montilla dirigeix al periodista (podeu llegir i escoltar l’entrevista aquí), tenim una frase clau: “…és de bon alumne de “Barrocs””. Deixant de banda l’evident marxisme (pels germans Marx) de la conversa, des d’aquell dia m’ha perseguit una pregunta...Què és Barrocs? Per fi, un misteri digne del números de Lost. I crec que per fi tinc una resposta (o almenys, tinc una teoria: Barrocs seria (traduït del Cornellenc) Robert Barro, eminent economista [*] que ha colaborat amb Sala i Martín en alguns dels seus llibres.
Així que només es tractaria d'un problema de pronunciació per part del nostre president (llàstima que pels cognoms catalans tingui els mateixos problemes...).